Era una
vesprada d'ivern. D'ixes vesprades en les que el sol invita a acollir-lo en mig
d'un ivern dur i gelat, a la Vall
d'Albaida. Eren les cinc de la vesprada. Els xiquets dels centres junior de
Montaverner i Alfarrasí es trovaben al Tossal del Calvari. Allí, com tots els
dissabtes els monitors els animaven en un joc: la cerca d'un tressor que al
segle XIII havien amagat els moros fugint dels cristians que imparablement
avançaven cap Alacant conquistant vall d'arrere de vall. Però aquella vesprada
no havia de ser una qualsevol. El destí diuen uns, la providencia diuen altres,
els deparava una sorpresa. La setmana passada les maquines d'una coneguda
empresa d'obres publiques, moviments de terra i enderrocaments havien estat
treballant a aquell lloc.
Els monitors havien
amagat el tressor baix unes pedres. Els
xiquets, dividits en pacte, identitat, experiencia i estil de vida buscaven afanosament qualsevol
pista que els portara al tressor.
Dificil era la cosa. Portaven ja un hora. Els monitors
els donaven pistes i així i tot no hi havia forma de trobar-lo. Vicent exclamà:
-Ja el tinc!, ja el tinc!, ja el tic!
Tots
anarem al lloc. Era este prop de l'ermita, on setmanes abans les maquines
havien fet una canalització. Aplastat per la terra i les pedres sobreeixia un
tros de fusta. Indicava el xiquet en el dit on es trobava el tressor en espera
que els monitors sancionaren el descobriment. Francesc, un dels monitors
s'acostà i els digué:
-No, aixó no es el que heu de buscar.
Els xiquets
callaren.
-Ja es fa de nit i per tant anem a dir-vos on estava
el tressor. Estava d'arrere de l'ermita, baix estes pedres. Ho sentim. Heu
perdutttttttttt!
Despagats els xiquets, satisfets els
monitors d'haver guanyat i haver-ho amagat tant.
Tonet era un dels menuts. Ell sentia molta curiositat.
Després de tornar al poble i despedir-se dels monitors a la plaça, junt a
Amparo, Raquel, Jaume, Vicent i Arantxa tornaren al tossal. El sol, esgotat per
un dia de treball i vensut per la foscor cauia com un heroi al camp de batalla,
omplint de sang les serres de ponent. Ells pujaren per la costera i anarem a
aquell lloc on es trobava el tressor autèntic. Qué seria allò? Una veu des de
l'interior d'aquelles pedres els invitava a buscar i escarvar.
-Deixe-mo, serà algun tros de fusta. Digue Arantxa.
-No, anem a vore el que es – contestà Tonet
-Que es fa de nit!- insistí Arantxa.
- I jo m'entic
que anar que ma mare m'espera per anar a vore als avis d'Alfarrasí – digué
Raquel.
–Be, vosatros aneu-se'n que jo em quede – replicà Vicent.
–Val, lo que tu digues, però promte que es fa de nit i
tinc por – concluï Raquel.
I així
els xiquets començaren a escarvar amb molta curiositar, esperant trobar
resposta a aquell misteri. I efectivament, no era un tros de fusta, era una
caixa de fusta i metall que tenia gravades en or unes lletres: “Dr.Josph
Esplugues, retor”.
Després
d'una estona, llevant la fusta, pugueren traure-la. La nit s'havia apoderat del
dia. Estaven sols a aquell tossal del calvari. L'encarregat del calvari havia
tancat la reixa. Ells ni tan sols es donaren conte. Seguien nerviosos, en la
mirada fitxa en aquell tressor descobert, un autentic tressor. Qué hi hauria
dins? Joies? diamants? monedes de quan als moros?, algun sant? la Verge de Loreto furtada a
finals del segle pasat? Seria precios, ser ells els que trobaren tan estimada
imatge! Tot era possible. Amb molta força i molta dificultat tragueren la
caixa.
-Cride a mon pare en el movil? – Digué Amparo.
-No, no cal, que si els majors s'assabenten voldran
fer-se en este tresor i es nostre – contestà
Jaume.
Vicent apenes escoltava, amb la llum d'un movil
intentava obrir aquella caixa. La nit avançava. A les seues cases els pares
confiaven que estaven en el Centre Parroquial Dr. Esplugues acavant l'activitat
dels juniors. I no era així. Els juniors ja havien conclós i cada xiquet es
trobava a casa, tots menys ells cinc.
I per
fi, amb l'ajuda de les pedres pogueren obrir la caixa. Dins havien dos fardos
emboltats amb tela vella i un escrit.
S'havia fet de nit, de sobte Arantxa mirà el rellonge.
Eren les nou. Havien de anar a casa correguent, els esperava el sopar. Una
cridada els avisava. Era la mare de Tonet.
-On estàs?que son les nou i m'ha dit t'iaio que no has
anat a casa.
-Ai, mare ho sent, es que m'he quedat jugant amb
Amparo, Jaume, Vicent i Raquel. Ara vaig. Contestà.
-Be, i portat be, que els pares avui tenim sopar de
comparsa. Que la iaia no em diga que no t'has menjat el sopar, i vine promte.
Ell contestava amb un intermitent sí. Després els
digué als amics:
-Este es el nostre tressor. Hem d'amagar-lo i demà
després de missa de dotze si el retor no s'allarga al sermó i la fa curteta
vindrem a vore el que es i sinó a la vesprada.
-D'acord-contestaren tots.
Després de votar la balla, ajudant-se uns als altres,
abaixaren cap al poble. Alli els esperava les seues families. Menys mal que
està el mobil. Abans l'arrivada tard portava un remugó dels pares. Ara sempre
hi havia una resposta que els fa callar: per què no m'haveu tocat?, si em
comprareu el movil, jo sempre el porte
conectat!
Aquella
nit Tonet no pugué dormir pensant en el que seria aquella caixa que havien
tornat a amagar, mes inclus del que estava.
Al mati, abans que acavara la missa eixiren de
l'esglesia reçant per que ningú s'ajuntara en ells. I abaixant pel carrer Major
pujaren cap el calvari. Allí els esperava la caixa amb el tressor. A l'arribar
miraren que no haguera ningú i amb cura tregueren aquella caixa. La llum era
clara i pugueren llegir el que dia al full blanc.
“Al que
el llixga soc un jove de l'Acció Catòlica, el senyor retor D. Antonio Sancho
m'encomana que amague estos documents, una transcripció del segle XVIII i un
llibre apòcrif escrit pel Dr. Esplugues, a fi de salvar-los. Venen en esta
caixa i es trobava a la casa del retor. Ell me l'entregà i jo l'he
custodiat fielment a ma casa. Ara emprenc
el camí al front. Per aixó he decidit amagar-la aci, a un amagatall on de
xicotet jugava”. La humitat i les llagrimes d'una mare, Espanya que per aquell
aleshores plorava al contemplar com els seus fills es mataven uns als altres,
havien esborrat la seua firma.
-El Dr. Esplugues? Exclamà Arantxa.
-Sí, es el nom del nostre col.legi.
Contestà Amparo.
-I mon tio s'ha comprat un llibre que escrigué ell. Li
repicà Tonet.
-Deixem-nos de romanços i anem a vore el que trobem.
Impacient digué Vicent.
I així ho feren. Al primer que obriren aparegué este text manuscrit,
amb algunes paraules il.legibles, víctimes del temps:
No hay comentarios:
Publicar un comentario