Mateu
Ferri era un home bo, treballador que als bancals hi havia aconseguit fer un
xicotet patrimoni. Des de xicotet, quan anaven a Pasqua una xiqueta trencava el
seu cor, Maria Molla. Els anys havien pasat i per fi un dia es casaren. Ara
tenien el que mes desitjaven, família. Un xiquet hi havia naixgut i l'havien
ficat baix la protecció de San Francesc, el religios del que als sermons
parlaven i mostraven les seues glories i miracles els pares caputxins del
convent de L'Olleria. El xiquet promte comença a mostrar els sintomes de la malaltia.
Eren els
primers anys de vida durs per a les criatures. El cos menut pereixia moltes
vegades davant les malalties que asolaven als albats. Tots els anys uns quans
angelets emprenien el camí cap un cel
promes i asegurat, sense maldat, amb l'anima blanca per la seua innocència
entraven a lo cel on els esperaven los Sans Inocents, asesinats aquells per la
impietat del rei Herodes, que volent matar a Deu nostre Senyor, naixgut a Belen
asasina a milers de xiquets d'aquella comarca, inocents i sants que mostraren
com el furor del impio monarca no podia apagar el foc que el Fill de Deu
portava.
Mateu i
Maria Mollá, agarrats de les mans miraven al seu xiquet, mort d'una pesta que
en vint dies havia tallat dos roses. Els veïns del carrer Montons consolaven al
matrimoni, mentres el metge certificava la seua mort i el meu antesesor, el Dr.
Juan Peralta recitava les oracions propies per als albats.
Al dia
següent la processó eixí cap a l'esglesia, amb el xiquet vestit de blanc i els
pares portant al cor dos sentiments contradictoris. Per una part la tristessa
de sentir la mort d'un fill, per l'altra l'alegria de saber que aquell xiquet
estava en lo cel. Junt el seu Angel Custodi hi havia empres lo camí de
disfrutar de la gloria, unint-se als milers d'albats que al nostre país, asolat
per les guerres i la decandencia dels austries, lloaben a Deu Pare. No havien
perdut un fill, havien guanyat un angel que des de el cel cuïdaria d'ells i
així ho vivien. A la capella de l'esglesia vella fou enterrat el xiquet després
del ritus que mana la
Santa Esglesia Catòlica.
Tornaven
son pares i veïns a casa quan s'escampà una noticia. A la casa de Nicolau i
Maria havia mort son fill, Nicolau. De nou la mort havia visitat aquell
matrimoni pobre i de nou la pena s'extenia des de les portes del poble fins el
centre. Eren ja tres els xiquets morts. Montaverner havia acollit en les seues
muralles la pesta i esta havia començat a matar indiscriminadament, a tallar de
sec les plantetes xicotetes que un dia havien de poblar este poble, de nou
repoblat amb veïns d'altres poblacions. Al sendemà el retor anotà al llibre de
defuncions: “el 5 de Janer Mori Nicolau Marti, fill de Nicolau y de Maria
Ubeda, coniugues pobres. Albat”.
Les
pregaries augmentaren a l'esglesia i així la mort descansà al poble per aquell
mes, dos xiquets en dos dies, dos albats i junt a ells una xiqueta al mes
anterior. Fins quan duraria aquesta pesta?
No hay comentarios:
Publicar un comentario