Era
Mateu un bon home i aixi ho entenia tot
el poble que amb respecte el tractava, trobant en ell un conseller i un home de
Deu honrat. Mateu davant les tres morts comença a experimentar la foscor. No
entenia perque Deu castigava aquell matrimoni pobre i honrat, emportan-se als
dos fills. No entenia les llagrimes de Maria Mollà, qui resignada acompanyava
al seu fill cap a la sepultura.
L'ivern era dur, aquell ivern gelat no desterrà la
mort del poble. Hi havia pasat sant Antoni i a les cases i als carrers els
xiquets omplien de fogueres aquella vespra i son pares encengueren. La llum
ilumina un poble on la foscor anava entrat i en mig del gelat ivern un raig de
calor. Al mati missa solemne i benedicció dels animals que dia d'arrere dia
acompanyaven als homens en la dura tasca de mantindre la família, eixint del
poble per traure-li a la mare terra uns fruïts que despres de pagar als
senyors, Rei i Esglesia, alimentaven la prole. I després vingué la festa de la Candelaria , amb la Presentacio del Nostre
Senyor. Fou l'ultim dia d'alegria al poble de Montaverner. Aquell mes de febrer
la mort s'emporta a tres fills d'esta vall.
Tots el coneixien per ser home dret i
fet. Melchor Juan vivia al carrer Moli,
on treballava de moliner. Un dia de gener entrà en casa. Tomasa, la seua dona,
s'esglaià. Comença a tosir i trobar-se mal. Ella mirà al cel i exclamà: -Ai Mare
de Deu del Roser, apiadeu-se de mi.
Melchor
des de aquell dia no eixí, rebre la visita dels amics llauradors, que degut al
mal temps no eixien al bancal. Sentats a la plaça comentaven dia d'arrere dia
l'estat de Melchor
-Jaume, d'on vens? – li preguntà Miquel Ximeno.
-De vore al meu amic, Melchor – li contestà Jaume
Mollà.
-I com està?
-Que vols que et diga, hui un poc millor, però res,
gori-gori.
-Gori, gori?
-Sí, gori-gori, que s'enva sense remei.
-Tan mal està?
-Ahir li eixiren les membranes blanques i cada dia son
mes grans i clar no pot respirar, a mes de la febra.
-Mala cosa.
-I tant, de nit no fa mes que delirar i ofegar-se. Jo
ara m'envaig a Bèlgida.
-A Bèlgida?
-Si, el meu iaio era d'alli, com saps, som de la
família dels sistellers i ell em contava que tenen un sant molt milagros.
-Pues, no ho sabia.
-Com et contava, vaig a vore si li fique un ciri i que
el sant protector de la gola el cure.
Estaven
els dos parlant, quan vegueren tornar cap a l'esglesia el Senyor retor, el Dr.
D. Juan Peralta, acompanyat de dos acoliquets que tocaven la campana, mentres
ell portava a les mans amb molta reverencia i devocio a Jesús Sacramentat. Tots
els que el veien passar s'ajenollaven davant Sa Divina Majestat mentres
recitaven una oració. Entrà en l'esglesia, deixà el Santíssim Sacrament al
Tabernacle i reça. Després de llevar-se l'alba blanca, l'estola morada i la
capa pluvial, avisà a l'escolà per que fera el toc de difunt i eixí de
l'esglesia.
-Bon dia, Senyor retor – Miquel i Jaume el saludaren
amb cortesia, mentres li besaven la mà.
-Bon dia, mos done Deu – contestà.
-Ha faltat?
-Sí, fa un estona la seua dona Tomasa ha enviat recao
perque anara a donar-li els últims sacraments.
Quan he
aplegat a la casa l'he trobat molt mal, així i tot encara era conscient i
davant meua i la seua família ha demanat confessió i que amb cinc lliures
pagaren l'enterro i les misses, a mes de manifestar la seua voluntat de ser
enterrat a la capella del Sant Crist. Després de deixar-nos sols hi ha
confessat els seus pecats i li he administrat l'extremaunció.
-I la comunió?
-No ha pogut
degut a les llagues.
-I que ha faltat, enseguida?
-Practicament quan estava ungint-lo al cap, els peus i
les mans ha expirat, mostrant al seu rostre gran pau, signe que s'havia
reconciliat en aquell que es la font de la Pau , Deu Nostre Senyor.
-Dins lo mal, bona mort ha tingut.
-Així es, el Suprem Jutge ha mostrat la seua
misericòrdia aci en la terra i l'ha confortat amb els sacraments de la Penitencia i
extremaució. Sols queda complir en la seua voluntat.
I es
despediren. A la vesprada tingué lloc l'enterro. Era el sis de febrer de mil
sisens senta vuit. Quatre dies després , el deu de febrer morí Francisco Ortis,
fill de Francisco i Maria Ferri, de quatre anys d'edat. Un nou xiquet s'unia a
la llista dels albats, acompanyant als altres a la capella del Cristo.
Però la
mort no parà, la epidèmia anava extenens-se i al dia seguent de nou el senyor
retor, revestit amb els ornaments propis, acompanyat pels acoliquets i l'escolà
eixí a la casa del xiquet de huit anys Gaspar Juan. De nou les llagues
impediren a l'infant rebre el Santisim Sacrament i aquell mateix dia era
soterrat a la capella del Sant Cristo.
No hay comentarios:
Publicar un comentario