sábado, 28 de marzo de 2020
Dedicatòria.
Al Dr. Esplugues, en el III Centenari del seu
naiximent,
els festers de Sant
Blay, veïns de Montaverner
i tots els que al llarg de la meua vida sacerdotal
m’haveu fet
estimar al Sant Patró de la
Salut.
Fotografías: representación del Miracle de Sant Blai realizada en Montaverner el día 27 de mayo de 2012, con motivo de Obrim les Portes de la Vall d'Albaida, a cargo de los vecinos del pueblo.
Un tressor al Tossal del Calvari.
Era una
vesprada d'ivern. D'ixes vesprades en les que el sol invita a acollir-lo en mig
d'un ivern dur i gelat, a la Vall
d'Albaida. Eren les cinc de la vesprada. Els xiquets dels centres junior de
Montaverner i Alfarrasí es trovaben al Tossal del Calvari. Allí, com tots els
dissabtes els monitors els animaven en un joc: la cerca d'un tressor que al
segle XIII havien amagat els moros fugint dels cristians que imparablement
avançaven cap Alacant conquistant vall d'arrere de vall. Però aquella vesprada
no havia de ser una qualsevol. El destí diuen uns, la providencia diuen altres,
els deparava una sorpresa. La setmana passada les maquines d'una coneguda
empresa d'obres publiques, moviments de terra i enderrocaments havien estat
treballant a aquell lloc.
Els monitors havien
amagat el tressor baix unes pedres. Els
xiquets, dividits en pacte, identitat, experiencia i estil de vida buscaven afanosament qualsevol
pista que els portara al tressor.
Dificil era la cosa. Portaven ja un hora. Els monitors
els donaven pistes i així i tot no hi havia forma de trobar-lo. Vicent exclamà:
-Ja el tinc!, ja el tinc!, ja el tic!
Tots
anarem al lloc. Era este prop de l'ermita, on setmanes abans les maquines
havien fet una canalització. Aplastat per la terra i les pedres sobreeixia un
tros de fusta. Indicava el xiquet en el dit on es trobava el tressor en espera
que els monitors sancionaren el descobriment. Francesc, un dels monitors
s'acostà i els digué:
-No, aixó no es el que heu de buscar.
Els xiquets
callaren.
-Ja es fa de nit i per tant anem a dir-vos on estava
el tressor. Estava d'arrere de l'ermita, baix estes pedres. Ho sentim. Heu
perdutttttttttt!
Despagats els xiquets, satisfets els
monitors d'haver guanyat i haver-ho amagat tant.
Tonet era un dels menuts. Ell sentia molta curiositat.
Després de tornar al poble i despedir-se dels monitors a la plaça, junt a
Amparo, Raquel, Jaume, Vicent i Arantxa tornaren al tossal. El sol, esgotat per
un dia de treball i vensut per la foscor cauia com un heroi al camp de batalla,
omplint de sang les serres de ponent. Ells pujaren per la costera i anarem a
aquell lloc on es trobava el tressor autèntic. Qué seria allò? Una veu des de
l'interior d'aquelles pedres els invitava a buscar i escarvar.
-Deixe-mo, serà algun tros de fusta. Digue Arantxa.
-No, anem a vore el que es – contestà Tonet
-Que es fa de nit!- insistí Arantxa.
- I jo m'entic
que anar que ma mare m'espera per anar a vore als avis d'Alfarrasí – digué
Raquel.
–Be, vosatros aneu-se'n que jo em quede – replicà Vicent.
–Val, lo que tu digues, però promte que es fa de nit i
tinc por – concluï Raquel.
I així
els xiquets començaren a escarvar amb molta curiositar, esperant trobar
resposta a aquell misteri. I efectivament, no era un tros de fusta, era una
caixa de fusta i metall que tenia gravades en or unes lletres: “Dr.Josph
Esplugues, retor”.
Després
d'una estona, llevant la fusta, pugueren traure-la. La nit s'havia apoderat del
dia. Estaven sols a aquell tossal del calvari. L'encarregat del calvari havia
tancat la reixa. Ells ni tan sols es donaren conte. Seguien nerviosos, en la
mirada fitxa en aquell tressor descobert, un autentic tressor. Qué hi hauria
dins? Joies? diamants? monedes de quan als moros?, algun sant? la Verge de Loreto furtada a
finals del segle pasat? Seria precios, ser ells els que trobaren tan estimada
imatge! Tot era possible. Amb molta força i molta dificultat tragueren la
caixa.
-Cride a mon pare en el movil? – Digué Amparo.
-No, no cal, que si els majors s'assabenten voldran
fer-se en este tresor i es nostre – contestà
Jaume.
Vicent apenes escoltava, amb la llum d'un movil
intentava obrir aquella caixa. La nit avançava. A les seues cases els pares
confiaven que estaven en el Centre Parroquial Dr. Esplugues acavant l'activitat
dels juniors. I no era així. Els juniors ja havien conclós i cada xiquet es
trobava a casa, tots menys ells cinc.
I per
fi, amb l'ajuda de les pedres pogueren obrir la caixa. Dins havien dos fardos
emboltats amb tela vella i un escrit.
S'havia fet de nit, de sobte Arantxa mirà el rellonge.
Eren les nou. Havien de anar a casa correguent, els esperava el sopar. Una
cridada els avisava. Era la mare de Tonet.
-On estàs?que son les nou i m'ha dit t'iaio que no has
anat a casa.
-Ai, mare ho sent, es que m'he quedat jugant amb
Amparo, Jaume, Vicent i Raquel. Ara vaig. Contestà.
-Be, i portat be, que els pares avui tenim sopar de
comparsa. Que la iaia no em diga que no t'has menjat el sopar, i vine promte.
Ell contestava amb un intermitent sí. Després els
digué als amics:
-Este es el nostre tressor. Hem d'amagar-lo i demà
després de missa de dotze si el retor no s'allarga al sermó i la fa curteta
vindrem a vore el que es i sinó a la vesprada.
-D'acord-contestaren tots.
Després de votar la balla, ajudant-se uns als altres,
abaixaren cap al poble. Alli els esperava les seues families. Menys mal que
està el mobil. Abans l'arrivada tard portava un remugó dels pares. Ara sempre
hi havia una resposta que els fa callar: per què no m'haveu tocat?, si em
comprareu el movil, jo sempre el porte
conectat!
Aquella
nit Tonet no pugué dormir pensant en el que seria aquella caixa que havien
tornat a amagar, mes inclus del que estava.
Al mati, abans que acavara la missa eixiren de
l'esglesia reçant per que ningú s'ajuntara en ells. I abaixant pel carrer Major
pujaren cap el calvari. Allí els esperava la caixa amb el tressor. A l'arribar
miraren que no haguera ningú i amb cura tregueren aquella caixa. La llum era
clara i pugueren llegir el que dia al full blanc.
“Al que
el llixga soc un jove de l'Acció Catòlica, el senyor retor D. Antonio Sancho
m'encomana que amague estos documents, una transcripció del segle XVIII i un
llibre apòcrif escrit pel Dr. Esplugues, a fi de salvar-los. Venen en esta
caixa i es trobava a la casa del retor. Ell me l'entregà i jo l'he
custodiat fielment a ma casa. Ara emprenc
el camí al front. Per aixó he decidit amagar-la aci, a un amagatall on de
xicotet jugava”. La humitat i les llagrimes d'una mare, Espanya que per aquell
aleshores plorava al contemplar com els seus fills es mataven uns als altres,
havien esborrat la seua firma.
-El Dr. Esplugues? Exclamà Arantxa.
-Sí, es el nom del nostre col.legi.
Contestà Amparo.
-I mon tio s'ha comprat un llibre que escrigué ell. Li
repicà Tonet.
-Deixem-nos de romanços i anem a vore el que trobem.
Impacient digué Vicent.
I així ho feren. Al primer que obriren aparegué este text manuscrit,
amb algunes paraules il.legibles, víctimes del temps:
Un manuscrit molt valuos.
II.Un manuscrit molt valuos.
“Copia. Sobre el milagro que N.Sr. S. Blas
creemos que obro Dios en Montaverner por el patrocinio de San Blas.
En
el lugar de Montaverner a los tres dias del mes de Abril del año mil
setecientos quarenta y uno ante mi el Escribano y testigos los Señores Dr.
Josef Esplugues Pbro Cura de la
Parroq. iglesia de dicho lugar, Josep Ferri Alcalde
ordinario, Jayme Tormo Regidor primero, manuel Penades, regidor segundo, el
mismo juntos, y congregados en la
Sacristia de esta Parroquial dixeron que por quanto en dixa
iglesia Parroql. todos los años se celebra en la segunda Fiesta de Pasqua de
Resurreccion la Fiesta
del Milagro de San Blas obispo y martir, que hizo en este dicho lugar en el año
mil seiscientos setenta y ocho librandole de un contagio de garrotillos, que
estava pareciendo, y no encontrandose en el archivo de esta Iglesia, ni en el
del dicho Lugar nota, ni relacion del milagro alguna; aviendose continuado
dicha fiesta hasta el dia de la fecha de la presente año arriba dicho y en
agradecimiento a dicho beneficio, de ............... Pasqua de Resurreccion,
deseando quede memoria perpetua de aquel beneficio en honra y gloria del
glorioso S Blas, dixeron asimismos, que se continue y celebre dicha fiesta en
adelante, respeto de encontrarse hoy dia de la fecha de esta Pscritura testigos
bastantes que en dicho año mil setecientos setenta y ocho tenian algunos años y
los bastantes, para de ello poder testificar, para lo qual fueron llamados
Jacintho Penades, de ochenta ocho años, Nadal Juan de ochenta años, Jayme Tormo
de Jeronimo de ochenta años, Juan Tormo, de setenta y quatro años y Mathias
Molla de setenta y seis años todos vezinos de este dicho Lugar los quales,
aviendo comparecido ante mi dicho Escrivano y de los testigos infraescritos
bajo de juramento, qe. prestaron, estar en memoria y muy ciertos, de como por
los ultimos del año mil seiscientos setenta y siete se encendio en este Lugar una constelacion y ... con una grande
contagio de garrotillos tal.ter que el qe. casa, no se levantara pues siendo y
componiendose este sobre dicho Lugar pr.
entonces de unas treinta casas en poca diferencia, y murieron catorce en pocos
dias,y que viendose en tan grande afliccion invocaron el Patrocinio del Sr. S.
Blas Obispo y Martir, de quien no teniendo imagen en dicho Lugar acudieron a la Parroql. de la Villa de Belgida, en donde
les dexaron, y tranquearon una Imagen de dicho Santo de Masoneara, que hoy en
dia se conxerva en dicha Parroq. Iglesia, la que llegada al termino de dicho
Lugar, y partida del Camino de Belgida, salio el Cura de dicha Parroquial, qe.
entonces era el Dr. Juan Peralta, Justicia y Jurados Pedro Ferrer, y Roque
Ferrer, Vicente Tormo menor, y recibida en procesion todo el Lugar, y pusieron
a dicha imagen en el tabernaculo, y la entraron en procesoin en dicho lugar,
por la parte de abajo de la
Calle mayor atria la iglesia, y en la primera casa sacaron
una Niña de unos diez años en poca diferencia enferma de dicho accidente
moribunda ... q...laguas en la garganta que se le descubria el garguero, sin
poder pasar la comida y aviendo hecho con sus Padres exclamacion al Santo,
logró la sanidad, como igualmente. los
demas enfermos y enfermas qe. avia, qe. era rara la casa, que no huviese uno,
dos, o mas, y aviendo cesado el contagio en el mismo punto, qu. entro el Santo,
que tal forma. que los qe. se hallaron enfermos sanaron todos, y nadie en
adelante cayó en tal enfermedad, por cuya razon agradecido este dicho lugar le
aclamó S. Patron de la Sanidad
y le ofreció anual fiesta todos los años en el citado dia segundo de Pasqua de Resurreccion.
Y para qe. a todo lo dicho conste donde convenga y sea necesario me requirieron
dichos Señores otorgantes recibiese. Escribo publica para que de ello quede
memoria en lo venidero, y de los sobredichos Señores otorgantes, y declarantes,
(a quienes yo el Escrivano doy fe y conosco) lo firmo el que supo y por los que
dixeron, no saber, lo firmo uno de los testigos qe. lo fueron presentes Dr.
Felix Marti Abogado, Vicente Marti Labrador y Mn. Pedro Martinez Presbitero de
este dicho Lugar ambas vezinos y moradores de que doy fe Dr. Josef Esplugues
Pbro. Ror. Vicente Marti” ante mi Vicente Ortiz
Es copia esta letra y fielmente sacada de su
original existente entre otras escrituras en el protocolo de dicho Escrivano
Vicente Ortiz y que actualmente regenta el Dr. Luis Frnco. Mollá Escrivano del
lugar y Juzgado de Alfarrasí, y vezino de este de Montaverner”.
Any 1677. Maria Marti.
Baix d’aquest es trovava un altre document, cosides
les pagines i amb una portada, en la que dia:
Apòcrif del Dr. Esplugues,
retor de Montaverner als anys 1731-1787, versant lo miracle de sant Blai.
Montaverner, ens trovem a l'any 1677. Regna a Espanya l'ultim dels austries, Carles II. Joan
d'Austria ascendix als primers llocs del poder nacional. Les guerres, males
collites i epidemies assolen Espanya i al Regne de València el dominic Fra Juan
Tomás de Rocaberti ha pres posesio de la seu episcopal valenciana. Per aquell
temps era retor d'aquesta parròquia el Dr. Juan Peralta, qui al 1673 havia pres
posessio d'aquesta parròquia i el seu anexe de Collata, succedint a Mossen Juan
Garcia.
Una
forta epidèmia amenaça el poble del rei. Es la temuda pesta del crup, una
terrible malaltia: les persones, sobre tot xiquets, emblanquixen, comencen a encendres per la
febra, llagues per la boca i unes falses membranes provoquen la mort per
asfixia del que la sofrix.
La
tardor ha començat, promte vindrà l'ivern. Maria Martí es una xavaleta que te
onze anys. Ella es una xiqueta plena de vida. Arrere quedava el seu naiximent,
un vinticinc de Març de 1666, un dia ple d'alegria per als seus pares Nicolau
Marti i Maria Úbeda. Amb ilusio havien esperat la criatura, conscients de la
seua situació de pobressa però confiats en la providencia que mai els fallaria.
I en el bon Deu Pare Totpoderos havien entregat la seua filla, quan fou
batejada, tres dies després, un vintihuit de març de 1676. Fou el meu
antecessor Mossen Juan Garcia qui li administrà les aigües bautismals, en
presencia dels seus padrins Vicente, de Benissuera, i Anna, muller de Vicente
Marti. I baix la protecció de Maria Santíssima, son castisim marit Josep i sa
mare i iaia de Nostre Senyor Jesucrist, Anna fou ficada i així batejada amb el
nom d'Anna Maria Jusepa.
I ella creixgue com la flor que adorna el bastó del Sant
Patriarca. Tot era alegria per als esposos. Ara un nou membre anava a
incorporar-se a la família. Els tres esperaven amb ilussió. El pare somiava
fora xiquet per ficar-li el seu nom, Nicolau. La mare i la filla volien una
xiqueta, una germanta en qui jugar i a qui ensenyar.
Era un
diumenge. Com feien totes les setmanes ella anava a missa i després a jugar al
riu, allí on on s’ajunten l'Albaida i el Clariano. Unes vegades botaven
l'Albaida, altres correguent buscaven creuar els dos rius fent carreres i
riguent-se quan algun dels amics cauia i es xopava. Era tota una festa i mes
d'una vegada quan eren molts i s'acostaven els d'Alfarrasí feien guerres de
pedres defenent una de les riberes del riu. Mentres un ull tirava encertar,
l'altre buscava entre els xicons aquell que un dia li sonrigué mentres tirava
les pedres a llevant. Ixe diumenge també anaren a jugar, ella i els seus amics,
els xiquets de la quinta del sixanta-sis, Miquel, Teresa, Batiste, Josep, Anna,
Maria Josep, Pere, Josep Estanislau, Teresa Maria, Toni i Gertrudis. Aquell
mati no es trobava be, estava cansada, sense ganes de jugar. Aixi i tot,
després de missa els amics i amigues l'animaren:
-Vine, que m'han dit que avui venen uns xics molt
guapos d'Alfarrasí i segur que be Jeroni, ixe que diuen que es el que mes
olives arreplega als bancals- Li digué Ana.
Però ella, cansada li contestà:
-Si es que no em trobe ve, a més, enseguida venen els
xicons i comencen a barallar-se i a mi ja saps que no m'agrada badallar-me en els xicons d'Alfarrasí –
Li contestà.
-Però ho en fet tota la vida, els nostres pares ja ho
feien – replicà Batiste.
-Així i tot, no ho entenc, mon tio es d’Alfarraí i el
padrí de Gertrudis es el bayle d’aquest poble. Si som tots família – Contestà
Maria.
-Ja, però si no vens ens falta la millor amiga – li
replicà Maria Josep.
-Però, si em trobe gens be – sense casi veu insistí
Maria.
-Vine, vine, vine! Contestaren tots i ella davant
estes veus mentres l'agarraven de la ma no pugué resistir-se i la força de
l'amistat venç les resistències d’una malaltia que començava a ferir-la.
Amb el
cap baix i sense ganes de córrer, Maria seguí als seus amics pel camí que unix
València i Alacant, fins el riu. Allí els xiquets començaren a juga a la corda
i a botar. Era diumenge i després de molts diumenges anant al bancal a ajudar
en la verema i en l'arreplegada de les garrofes tocava per fi disfrutar-lo en
espera vinguera la collita d'olives i de nou, a fi de guanyar un jornalet menut
però necessari per mantindre als germans mes xicotets i poder sobreviure en
unes terres ans treballades pels moriscs, ara, després d'uns anys, pels fills
dels nous repobladors i els descendents dels qui al llarg de la reconquesta
vingueren de les terres d'Aragò i Catalunya.
I els xiquets jugaven i se ho pasaven
be, tots, menys Maria. Al passar el riu
quan tornaven a casa, ella entropesà, portada per un fort mareig i caigué a
l'aigua. Tots s'esglaiaren. No era normal el que pasava, Maria apenes pogué
caminar i tornar a casa. Al carrer les dones que xarraven esperant es fera el
dinar la miraven i susurraven o millor dit, murmuraven:
- Quí es ixa xiqueta – preguntà Catalina.
- De quí dius? – contestà Vicenta.
- “Es Maria, la xiqueta de Nicolau” – li respongué.
-No, els conec. –Amb cara d'ignorant.
-Si, xica, la neta de Pere i Catalina.- li insistí.
-Qué no caig. – Agaxant el cap li constestà Vicenta.
-Qué no i poc, a voras si caus – la feu despertar de
la incertessa Catalina.
-He, tranquil·la i no em tires a terra que soc molt
vella – li constestà esglaiada.
-Que no, dona, que no, que cauràs quan t'ho diga. Ells
es casaren a l'any 1656 i la xica està esperant un xiquet – Molt desvanida li
dona els dades.
-Quí? la xiqueta? Si es molt joveneta – digue amb cara
d'intriga.
-No, sa mare – ja cansada li tornà a donar mes pistes.
-Però si la iaia es molt major?, dona! si te nets! –
xillant i ensordint.
-No, t'enteres, sa mare de la xiqueta, Maria. Està de
vuit messos – li replicà tota nerviossa.
-Ah, pues fa mala cara la xiqueta – seguint murmurant.
-Ja, alguna cosa li passa perque no es normal. Ha de
ser de la fam que passen els xiquets – li respongué amb hipocresia.
-Si, tens raó, son pobres de solemnitat – aseverà
Vicenta.
-Però bona gent i treballadora – volguent llevar foc.
-Ja, però pobres de solemnitat. Tot els ha anat mal.
S’enanaren a Valencia buscant fortuna i res. Damunt ell sempre delicat i ella,
que et contaré... – de nou Vicenta.
En aquell moment pasà el tio Pascual i amb la seua
mirada les feu callar.
Mentres els xiquets i les veïnes acompanyaven a Maria.
Aquella
vesprada tot el poble es congrega a la xicoteta casa que eixint cap a Alacant
tenia la família Martí-Ubeda. Era una casa en la que tots dormien en un quarto,
amb un xicotet guisador i un corralet que conservava una vella olivera,
plantada abans d'alçar-la. Els ulls apagats de Maria i la seua callada mirada
expresaven el sofriment. La febra pujava per moments.
I Maria
deixà d'eixir al carrer. Al dia següent es trobava pitjor. Bomits, dolor de cap
i de vegades sentia que s'ofegava. Promte saveren el que tenia.
Aleshores
pasà un metge pel poble, dels que anaven d'Alacant a València. Com feien tots els
viatgers s'hospedà a l'hostal. I allí
l'hostaler li comentà el cas d'una xiqueta que al portal d'Alacant es trobava.
Ningú sabia ja que fer. Els remeis de les velles no donaven solució i tots
temien fora una pesta. El metge no ho dupta, de seguida anà a la casa i després
de “l'Ave Maria, sense pecat concebuda” entrà en la casa, on els xiquets del
poble acompanyaven a la malalta intentant distraure-la contant contes dels
avantpassats i de vegades representant una comèdia com ixes que dien havia
escrit Lope de Vega quan es trobava desterrat a la ciutat de València. Maria
sols tenia ganes de dormir i descansar. Els bomits cada vega eren mes
freqüents, els esglais els sofria constantment, sobre tot a la nit quan sentia
que s'asfixiava, mentres la tos impedia descansar a ella i a uns pares que dia
a dia veïen com empitjorava.
El metge
s'acostà al llit, acomiadant abans als xiquets i quedant-se sol en els pares.
Aquella rosa s'estava mustian, les seues galtes roges havien donat pas a un
blan mant que cobria el seu rostre. El
metge mirà la gola. No hi hi havia dupte, de nou havia fet la seua
aparició.
“Espanya
es un país espill del nostre rey” – pensà – “No hi dubte, igual que tenim un
Austria hegizat i enfermis, tenim un país que lentament mor, per desidia dels
Austries a mans de les potencies extranjeres i un poble que sofríx la misèria
del monarca” – reflexionava amb dolor, mentres analitzava amb la vista aquella
gola. “Esta xiqueta s’ofega per la pesta, de la mateixa manera que el nostre
país s'asfixia per Holanda, Anglaterra i França. Qui tinguera un rei Borbó com
te el nostre païs veï. Anem tots a la
mort. Donçs ara tinc davant esta jove i ai, la mare que espera un fill haurà de
donar a llum una vida mentres s’apaga un altra vida. Es dura la feina d'un
metge. Estudiem amb la il.lusió de curar les malalties i ens pasem el temps
anunciant la mort als pacients. Molts ho esperen tot de nosaltres i sols podem
donar un remei que aplace l'ejecució de la sentencia”. I seguia mirant, no hi
havia dupte, era la disfteria, la temuda pesta del Garrotillo. Les membranes
blanques estaven brotant en aquella virginal terra. Promte es tancarien i la
xiqueta irrediablement moriria. El metge eixí fora, demanà als xiquets anaren a
casa.
-No hi ha dupte – informà Nicolau i Maria – la xiqueta
sofrix la pesta del garrotillo.
La mare,
conscient del que representava el diagnòstic i amb l'estat d'avançada gestació
caigué desmallada. Nicolau i el metge l'agarraren e incorporaren. Ells dos per
dins ploraven, mentres buscaven despertar a Maria.
La mare
no volia despertar, sols la vida que portava a les seues entranyes l'animava a
tornar al mon. Per fi obri els ulls, contemplà la cara del que era el seu
company i marit, l'home que sense mitjos i malalt havia portat avant la
família, l'home bo que li havia donat ja dos fills. Ara junts anaven a
enfrontar-se en la major pobressa, una filla els seria arravatada davant la
seua impotència, mentres una altra dins d'ella lluitava per naixer i viure. I
per ella, per Nicolau i pel xiquet o xiqueta que anava a naixer havia de ser
forta. Amb serenitat s'incorporà. El metge dona poques explicacions, sabedor
que ja tot ho havia dit, sols quedava ficar messures perque no s’extenguera.
Era la pesta i per tant el gran perill era la seua expansió. Calia avisar al
poble. I
així ho feu. Tornà a l'hostal i d'alli
anà a la casa del Justicia i l'informà. Seguidament visità al retor, el Dr.
Joan Peralta. Ell es trobava a casa. Tenia damunt la taula un foli blanc, un
tinter i una ploma. Alli estava un altre sacerdot escrivint “en veinte y cinco
dias del mes de Noviembre Año Mil
seisientos setenta y siete en la parroquial iglesia de Montaverner iusta C.T.D.
de licentia Parrochi y bautice una hija de Jaime Ubeda y Catalina Marti
coniuges. Pusiendole por nombre Vicenta Mª Jussepa, Cecilia, Catalina. Padrinos
el Dr. Juan Peralta Pbo. Y Rr de dicho lugar y Jusepa Marti Doncella nacio a
veinte y dos de dicho mes en fe de lo qual firmo Mn. Juan Mico Pbo”.
Ave Maria Purisima – avisà el metge.
Sense pecat concebuda – contestà Mossen Juan – A quí
busca?
Busque al Senyor Retor – informà el metge Dr. Thomeu –
em pot dir on es troba?
Sí, ara mateix ve que ha anat a visitar un malalt –
contestà Mossen.
Dons espere – concloguí. I així fins que aplegà el
senyor retor. Era mig dia d'un ivern gelat. A l'entrar saludà al metge.
-Bona vesprada, imagine que voste serà el Dr. Thomeu,
metge d'Alacant que s'hospeda a l'hostal – tendint-li la ma que el metge amb
devoció besà.
-Així es – contestà – vinc a parlar-li de la xiqueta
que he visitat este mati.
-Ja m'han dit que Maria estava molt malalta i que
aprofitant la seua presencia a este poble l'ha visitat.
-Així es, esta vesprada devia estar a Alzira i demà a
la ciutat de València on m'espera el Sr. Arquebisbe Fra Juan Thomas per
curar-lo d'una malaltia. Així i tot enviaré al meu criat i em quedaré a este
poble on fas mes falta, doctors te l'esglesia per que cure al Sr. Arquebisbe.
-Greu serà el motiu per deixar al Sr. Arquebisbe sense
metge.
-Imagine que ho entendrà. Ell es pastor i jo metge,
els dos imitem a Jesucrist Nostre Senyor que apacentava les ovelles i les
curava de les malalties.
-Així es.
-I així visc la meua ciència. Donada per Deu Pare
Omnipotent per curar a les persones, siguen bisbes o fidels, rics o pobres, mes
pobres que rics, però dels rics menge i als pobres, gracies a ells, puc ajudar.
-Molt de trellat te vosté, però anem a lo que passa.
Tan malament veu a Maria?
-Així es, mes del que vosté pot pensar. Imagine que
coneïx l'historia del nostre Regne?
-Un poc enterat estic.
-Sap que ultimament les plagues de l'Apocalipsis s'han
extes per tot el país, la guerra, la fam, la pesta. Tot cau sobre un país que
abans, amb Carles I i Felip II era l'amo i senyor del mon. Estos autstries ens
porten a la destrucció, si no fos per Les Indies fa temps que no quedaria res
d’Espanya.
-Així conten els vells.
-Ara com a castic per haver omplit de sang el Nou Mon,
Holanda i fins i tot els Estats Pontificis, assasinant a la Guàrdia Suïza que custodia al Sant Pare, el rei i
el poble sofrixen.
-Foc purificador que ens ha de portar a un temps de
pau.
-Així esperem, dons mentres sofrirem el castic amb
resignació, vosté lluitarà invitant a la conversió, penediment dels pecats i
penitencia i jo aliviant el sofriment dels que son victimes inocents de la
pesta.
-Però be, digam el que passa.
-Esta xiqueta pot ser la primera d'una llista de
morts. Al seu cos te la pesta, l'anomenada del Garrotillo perque igual que este
instrument d'ajusticiar ofega als comdenats ella ofega als malalts, morint
asfixiats. Aço es manifesta amb el color blanc de la cara, marejos, pujades de
temperatura i el mes clar, a la gola es fan unes membranes que en poques hores
acavaran en la xiqueta.
-Mala cosa, reçarem.
-No sols hem de reçar. Esta malaltia es una pesta i
per tant s'exten. Hem d'estar preparats per combatre-la a fi d'evitar una forta
mortaldat que afectarà sobre tot als xiquets del poble.
-En les seues mans estem. Per la meua part conte en
l'ajuda.
-Ara ha de convocar a Junta a tots els veïns a
l'esglesia el mes promte. Jo els parlaré a fi d’informar a tots els veïns i
examinar els que poden tindre la malaltia, ja que la poden contagiar.
I la Junta es convocà. Eren les
quatre de la vesprada. L'esglesia vella, mes xicoteta que l'actual, amb les
seues imatges de Sant Jaume, la
Verge d'Agost, la
Verge del Rosari i Nostre Senyor Crucificat acompanyaren al
poble, junt a ells emprenien un fosc tunel on la llum havia de vindre des de lo
alt. Alli es trobaben tots, el prebere beneficiat Mossen Juan Micó, el Justicia
en Pere Antoni, els Jurats, el metge Dr. Thomeu i el meu antecessor que com
aquell bon pastor que cuida de les ovelles i no ens deixa quan el llop busca devorar-les,
davant aquell llop representat per la pesta del garrotillo, ell, amb l'ajuda de
Deu Onmipotent, son fill, Nostra Senyora Santa Maria del Roser i els Sans
Titulars, custodis de l'esglesia i poble de Montaverner, es dispongueren a
enfrontar-se en la serp.
El Dr.
Juan Peralta, retor d'aquest poble, presidia la Junta , acompanyat a la dreta
pel metge Dr. Thomeu i a l'esquerre el Justicia en Pere Ferrer. Estaven tots
los caps de família, sols faltava Nicolau. La reunió fou dura. Després de
relatar el que havia vist a la casa de Maria i com havia trobat a la xiqueta,
comença a nomenar les messures, davant una epidèmia molt contagiosa i que podia
extendres fàcilment per tot el poble, un poble de quaranta cases i
centcinquanta persones, tal com he llegit consta al llibre de visites pastoral,
a la de l'any 1676, a
la visita feta el dia 8 de Novembre pel Dr. Cristobal Marco i que amb molt de
cuidao guarde a la Rectoria.
Començaven
els caps de casa a preguntar quan una dona, Maria Bixquert tota ella esglaiada
entrà en l'esglesia vella i interrumpint a Marco Ramirez demanà al retor i
metge acudiren a la casa de Nicolau i Maria. Alli la xiqueta havia entrat en
l'ultima agonia. Sense mes pormenors, ells dos i tot el poble, deixaren
l'esglesia i anant pel camí d'Alacant entraren a la casa.
I alli
estava Maria, era un 14 de Decembre, aniversari de la mort del poeta castellà
Juan de la Cruz
i buscant a l'Amado en la nit fosca es trobava la dontzella. Quan aplegaren ja
havia mort Maria i sols quedava pregar a Deu Pare Omnipontent per la seua
anima. Aquella nit del catorze de Decembre de mil sisens setanta y set mori la
primera xiqueta, Maria Marti, filla de Nicolau y Maria de edat de onze anys,
pobra de solemnitat. El poble fou tot un plor, unit a una Mare que veia com la
seua estimada filla deixava este mon, ignorant el futur del que promte vindria
al mon.
Al dia seguent fou el soterrar i enterrada la xiqueta
a l'ombra de l'esglesia vella. Els xiquets apenes volien jugar i aquell nadal
fou el mes trist que Montaverner ha vist mai. Però el ginet que a l'Apocalipsis
anuncia el Sant Titular d'esta esglesia no deixà en pau la bona gent que a ell
vivia.
Gener de 1678. La pesta comença a expandir-se. Francesc i Nicolau.
Mateu
Ferri era un home bo, treballador que als bancals hi havia aconseguit fer un
xicotet patrimoni. Des de xicotet, quan anaven a Pasqua una xiqueta trencava el
seu cor, Maria Molla. Els anys havien pasat i per fi un dia es casaren. Ara
tenien el que mes desitjaven, família. Un xiquet hi havia naixgut i l'havien
ficat baix la protecció de San Francesc, el religios del que als sermons
parlaven i mostraven les seues glories i miracles els pares caputxins del
convent de L'Olleria. El xiquet promte comença a mostrar els sintomes de la malaltia.
Eren els
primers anys de vida durs per a les criatures. El cos menut pereixia moltes
vegades davant les malalties que asolaven als albats. Tots els anys uns quans
angelets emprenien el camí cap un cel
promes i asegurat, sense maldat, amb l'anima blanca per la seua innocència
entraven a lo cel on els esperaven los Sans Inocents, asesinats aquells per la
impietat del rei Herodes, que volent matar a Deu nostre Senyor, naixgut a Belen
asasina a milers de xiquets d'aquella comarca, inocents i sants que mostraren
com el furor del impio monarca no podia apagar el foc que el Fill de Deu
portava.
Mateu i
Maria Mollá, agarrats de les mans miraven al seu xiquet, mort d'una pesta que
en vint dies havia tallat dos roses. Els veïns del carrer Montons consolaven al
matrimoni, mentres el metge certificava la seua mort i el meu antesesor, el Dr.
Juan Peralta recitava les oracions propies per als albats.
Al dia
següent la processó eixí cap a l'esglesia, amb el xiquet vestit de blanc i els
pares portant al cor dos sentiments contradictoris. Per una part la tristessa
de sentir la mort d'un fill, per l'altra l'alegria de saber que aquell xiquet
estava en lo cel. Junt el seu Angel Custodi hi havia empres lo camí de
disfrutar de la gloria, unint-se als milers d'albats que al nostre país, asolat
per les guerres i la decandencia dels austries, lloaben a Deu Pare. No havien
perdut un fill, havien guanyat un angel que des de el cel cuïdaria d'ells i
així ho vivien. A la capella de l'esglesia vella fou enterrat el xiquet després
del ritus que mana la
Santa Esglesia Catòlica.
Tornaven
son pares i veïns a casa quan s'escampà una noticia. A la casa de Nicolau i
Maria havia mort son fill, Nicolau. De nou la mort havia visitat aquell
matrimoni pobre i de nou la pena s'extenia des de les portes del poble fins el
centre. Eren ja tres els xiquets morts. Montaverner havia acollit en les seues
muralles la pesta i esta havia començat a matar indiscriminadament, a tallar de
sec les plantetes xicotetes que un dia havien de poblar este poble, de nou
repoblat amb veïns d'altres poblacions. Al sendemà el retor anotà al llibre de
defuncions: “el 5 de Janer Mori Nicolau Marti, fill de Nicolau y de Maria
Ubeda, coniugues pobres. Albat”.
Les
pregaries augmentaren a l'esglesia i així la mort descansà al poble per aquell
mes, dos xiquets en dos dies, dos albats i junt a ells una xiqueta al mes
anterior. Fins quan duraria aquesta pesta?
Febrer de 1678. La tristor envolta Montaverner: Melchor, Francisco i Gaspar Juan.
Era
Mateu un bon home i aixi ho entenia tot
el poble que amb respecte el tractava, trobant en ell un conseller i un home de
Deu honrat. Mateu davant les tres morts comença a experimentar la foscor. No
entenia perque Deu castigava aquell matrimoni pobre i honrat, emportan-se als
dos fills. No entenia les llagrimes de Maria Mollà, qui resignada acompanyava
al seu fill cap a la sepultura.
L'ivern era dur, aquell ivern gelat no desterrà la
mort del poble. Hi havia pasat sant Antoni i a les cases i als carrers els
xiquets omplien de fogueres aquella vespra i son pares encengueren. La llum
ilumina un poble on la foscor anava entrat i en mig del gelat ivern un raig de
calor. Al mati missa solemne i benedicció dels animals que dia d'arrere dia
acompanyaven als homens en la dura tasca de mantindre la família, eixint del
poble per traure-li a la mare terra uns fruïts que despres de pagar als
senyors, Rei i Esglesia, alimentaven la prole. I després vingué la festa de la Candelaria , amb la Presentacio del Nostre
Senyor. Fou l'ultim dia d'alegria al poble de Montaverner. Aquell mes de febrer
la mort s'emporta a tres fills d'esta vall.
Tots el coneixien per ser home dret i
fet. Melchor Juan vivia al carrer Moli,
on treballava de moliner. Un dia de gener entrà en casa. Tomasa, la seua dona,
s'esglaià. Comença a tosir i trobar-se mal. Ella mirà al cel i exclamà: -Ai Mare
de Deu del Roser, apiadeu-se de mi.
Melchor
des de aquell dia no eixí, rebre la visita dels amics llauradors, que degut al
mal temps no eixien al bancal. Sentats a la plaça comentaven dia d'arrere dia
l'estat de Melchor
-Jaume, d'on vens? – li preguntà Miquel Ximeno.
-De vore al meu amic, Melchor – li contestà Jaume
Mollà.
-I com està?
-Que vols que et diga, hui un poc millor, però res,
gori-gori.
-Gori, gori?
-Sí, gori-gori, que s'enva sense remei.
-Tan mal està?
-Ahir li eixiren les membranes blanques i cada dia son
mes grans i clar no pot respirar, a mes de la febra.
-Mala cosa.
-I tant, de nit no fa mes que delirar i ofegar-se. Jo
ara m'envaig a Bèlgida.
-A Bèlgida?
-Si, el meu iaio era d'alli, com saps, som de la
família dels sistellers i ell em contava que tenen un sant molt milagros.
-Pues, no ho sabia.
-Com et contava, vaig a vore si li fique un ciri i que
el sant protector de la gola el cure.
Estaven
els dos parlant, quan vegueren tornar cap a l'esglesia el Senyor retor, el Dr.
D. Juan Peralta, acompanyat de dos acoliquets que tocaven la campana, mentres
ell portava a les mans amb molta reverencia i devocio a Jesús Sacramentat. Tots
els que el veien passar s'ajenollaven davant Sa Divina Majestat mentres
recitaven una oració. Entrà en l'esglesia, deixà el Santíssim Sacrament al
Tabernacle i reça. Després de llevar-se l'alba blanca, l'estola morada i la
capa pluvial, avisà a l'escolà per que fera el toc de difunt i eixí de
l'esglesia.
-Bon dia, Senyor retor – Miquel i Jaume el saludaren
amb cortesia, mentres li besaven la mà.
-Bon dia, mos done Deu – contestà.
-Ha faltat?
-Sí, fa un estona la seua dona Tomasa ha enviat recao
perque anara a donar-li els últims sacraments.
Quan he
aplegat a la casa l'he trobat molt mal, així i tot encara era conscient i
davant meua i la seua família ha demanat confessió i que amb cinc lliures
pagaren l'enterro i les misses, a mes de manifestar la seua voluntat de ser
enterrat a la capella del Sant Crist. Després de deixar-nos sols hi ha
confessat els seus pecats i li he administrat l'extremaunció.
-I la comunió?
-No ha pogut
degut a les llagues.
-I que ha faltat, enseguida?
-Practicament quan estava ungint-lo al cap, els peus i
les mans ha expirat, mostrant al seu rostre gran pau, signe que s'havia
reconciliat en aquell que es la font de la Pau , Deu Nostre Senyor.
-Dins lo mal, bona mort ha tingut.
-Així es, el Suprem Jutge ha mostrat la seua
misericòrdia aci en la terra i l'ha confortat amb els sacraments de la Penitencia i
extremaució. Sols queda complir en la seua voluntat.
I es
despediren. A la vesprada tingué lloc l'enterro. Era el sis de febrer de mil
sisens senta vuit. Quatre dies després , el deu de febrer morí Francisco Ortis,
fill de Francisco i Maria Ferri, de quatre anys d'edat. Un nou xiquet s'unia a
la llista dels albats, acompanyant als altres a la capella del Cristo.
Però la
mort no parà, la epidèmia anava extenens-se i al dia seguent de nou el senyor
retor, revestit amb els ornaments propis, acompanyat pels acoliquets i l'escolà
eixí a la casa del xiquet de huit anys Gaspar Juan. De nou les llagues
impediren a l'infant rebre el Santisim Sacrament i aquell mateix dia era
soterrat a la capella del Sant Cristo.
Març. Montaverner, poble aillat. Maria, teresa, Francisca i Francesc.
I la pestà
deixà Montaverner fins el mes de Març. Els xiquets ja no jugaven ni al riu ni a
la plaça. La majoria es trovaben malalts a les seues cases. El poble estava
apagat. Els arbres florits anunciaven la primavera, la vall estallà de color,
les muntanyes marrons i seques de sobte en dies s'ompliren de flors rosades i
fulles verdes, tota ella es transformà i sobre les arides terres un mantell
verd. A la natura tot era vida i als pobles dels voltans també. Els xiquets
d'Alfarrasí anaven al riu a buscar als seus amics de Montaverner. Allí no hi
havia ningú. Les mateixes mares els havien prohibit creuar el riu i pels pasets
entrar a Montaverner. Els familiars emviaven recao a L'Olleria, Alfarrasí,
Benissuera, la Pobla
del Duc, Beniganim, Otos, Bèlgida i Bofalit, avisant que no entraren al poble.
La pesta era forta. Sis les persones enterrades per la difteria, a mes hi
havien quinze xiquets al poble de quaranta cases malaltes. Pot ser el fi d'un
poble que plorava i moria. Des de la ribera sud de l'Albaida s'escoltaven els
cants primaverals dels xiquets d'Alfarrasí. Des de la ribera nord del Clariano
s'escoltaven els plors ivernals dels xiquets de Montaverner.
A
l'esglesia es pregava tots els dies, es demanava a la Verge del Roser pietat.
S'implorava als Sans Titulars, protectors de la parròquia la seua intercesió.
Silenci. Silenci. Silenci. I Mateu reçava i no entenia. No entenia que ixe dia
tres de Març aquella xiqueta de sis anys, Maria, filla de Vicent i Maria Mollà,
família pobra, on moltes vegades els pares deixaven de menjar perque Maria i
Nicolau tinguren un tros de pa, haguera de morir. No ho entenia. No entenia
quan acompanyava el soterrar i amb l'aixada, junt a l'esglesia obria la tomba
on era enterrada. I no entenia el perque el 20 de març Teresa, la filla del seu
millor amic, havia mort, i ara baix l'ampar de la Verge del Roser descansava
esperant la resurrecció de la carn. Ajenoiat davant la seua imatge reçava el
rosari, “prega per nosatros, ara i en l'hora de la mort”, musitava en silenci,
mentres desgranava el rosari i sentia d'arrere de cada conte el dolor d'un dels
xiquets morts i malalts.
Cinc
dies després de nou la pesta asolà una nova casa. Set anys i quatre messos
tenia la xiqueta Francisca, germaneta de Teresa, contagiada per ésta hi havia
enfermat. De nou els plors de les mares de Montaverner s'alçaven al cel, una
nova inocent rebria la visita dels soldats d'Herodes, una nova xiqueta tenia a
les portes de sa casa la feros espasa del cruel rei i esperava unes hores per
entrar i ofegar-la. Plors i llagrimes a les cases on ja havien enterrat un
xiquet o una xiqueta, tremolor i desolació a aquelles on un xiquet havia
començat a sentir la malaltia. La
Verge del Roser contemplava amb dolor a aquelles mares,
revivint al seu cor els plors de Raquel, la mare que agarra als seus braços al
fill que ha mort, revivint al seu cor l'espasa que el profeta Simeon profetisà
i que ella senti quan el seu fill, ofegat per la creu fou descendit per son
deixables i deixat als maternals braços,
com en aquells dies moltes mares acollien a sos braços el fill mort ofegat. No
per la creu sinó per la pesta del garrotillo. Ara no eren set els dolors que
ella sofria i als que el poble venerava tots els septenaris, ara ja eren huit
els dolors de la Verge ,
huit fills d'ella havien mort al poble en quatre messos. I el numero de punyals
no acavaba. Francisca es trobava malalta, un nou dolor a la Mare. De nou Maria
Benavent pregava a Deu Pare per la seua filla.
Eren les huit del mati. A
l'esglesia mossen Juan Micó acavava de celebrar la missa. De sobte, amb el
rostre asustat, entrà en l'esglesia Josep:
-Mossen Juan, mossen Juan.
-Qué et passa, fill meu?
-Mossen Juan, vinga a casa que Francisqueta hi ha
empijorat i se mos mor.
Sense llevar-se
l'alba i revestit amb l'estola i la capa pluvial, mentres l'escola tocava la
campana, avisant al poble que Deu Nostre Senyor anava a eixir per confortar un
malalt. Una campana a la que el poble, desgraciadament estava ja acostumat,
entrà en la capella i deposità a un globo una de les especies sacramentades.
Els homes allí congretas, en absència dels xiquets, als que havien prohibit
acompanyar al retor a la casa dels malalts, per previndre el seu contagi,
agarraren la campaneta i la umbel·la. I aplegaren al carrer Panaderos, on vivia
aquella destrosada família.
-Ai, mossen Juan, faça alguna cosa per la meua filla.
Agarrada a la capa, agenollada implorà Maria Benavent.
-Resarem per ella i en nom de Jesucrist la
confortarem.
En ixe
moment la xiqueta expirà, no donant tems al sacerdot a confessar-la. Així,
segons mana la Santa Mare
Esglesia li administrà els sacraments. Aquella vesprada fou enterrada
Francisqueta i ja eren nou els morts en quatre messos. A la nit el retor, el
Dr. Juan Peralta, acompanyat per una lampara d'oli i amb el puny i lletra
escrigue al full 155 del Quinquelibri:
“El 25
de Marzo murio Francisca Orts de edat de siete años y quatro meses,
administrele el Sacramento de la extremauncion y el de la penitencia sub
conditione y no otro por no poder. Su
padre se obligó a pagar el entierro que fue con Misa letania etc. Fue enterrada
en la sepultura de N.S. del Rosario”. Era esta la segón d'aquella nova fulla,
la primera havia segut la seua germana Teresa, morta cinc dies abans.
Aquella
mateixa nit, quan estava acavant d'escriure i es disposava a reçar l'Ofici Diví
al breviari.
- Senyor fins quan vas a castigar este poble? Quins
pecats poden fer aquestes persones que sols fan que treballar i sofrir
l'avarícia dels nobles i del rei?
La flama iluminà el rostre del crucificat que son tio,
canonge de Sen Felip, ans Xativa, li havia regalat al dia de la Canta de Missa.
-Senyor. Mosen Juan Micó i jo estem cansats de
soterrar xiquets. Fins quan?
I escoltà una veu que eixía d'aquella santa imatge:
-Fill meu, fill
meu. Recorda que ser sacerdot no es per
fer preguntes sinó per pregar i acompanyar a un mon que no busca respostes sinó
homens de Deu que l'acompanyen en el dolor. Tu no ho entens, com jo no entenia
que tenia que passar per esta creu, aquella nit de Getsemaní, quan postrat en
terra, baix l'ampar de les oliveres, plorava a Deu Pare i sugaba sang.
-Ja, però no patires prou per mosatros?
-Fill meu, fill
meu. El sofriment forma part del ser
humà.
-Però, quin pecat
hem fet per sofrir?
-Cap, fill meu,
fill meu. Vaig haver de vindre al mon i
sofrir en la creu per mostrar-vos que el mal no es fruït del pecat del que el
patix, sinó de la condicio humana i moltes vegades, es cert, del pecat dels
homens que induïts per Satanàs atempten contra el Creador desobedint les seues
lleis i així augmenten les penuries dels pobres. Per culpa de la seua avarícia
torturen i maten als inocents, seguint la veu de Satanàs que lluita sempre
contra el pobre e inocent.
-Si tens raó, Senyor, però que hem fet per sofrir esta
pesta?
-Fill meu, fill meu, res heu fet, ningú d'aquestos
xiquets ni son pares ni son avis tenen culpa. Així i tot esta pesta servirà per
glorificar el nom de Deu Pare. Haveu d'esperar.
-I mentres, perque no hara?
-Fill meu, fill meu, Deu Pare vos demana que imploreu
la seua ajuda i aprofiteu per unir-se mes a ell.
-Com? en mig d'esta desolació, no es dur fer oració?
com parlar a un Deu que es manté sord als plors del seu fill?
-Fill meu, fill
meu. Davant el sofriment que el ser humà
no enten com jo tampoc entenguí i així durant tres anys vaig curar als malalts
i leprosos i expulsar els dimonis, sols queda pregar. No volgau entendre els
designis del Pare.
-Però...
-Fill meu, fill
meu. Recorda el sant Job, recorda la
resposta del Creador quan es revelà davant la pesta que l'atormentava.
Un gran silenci feu el Dr. Juan Peralta. De sobte se sentí
ple de llagues i sentí la presencia de Deu que eixía en defensa d'ell mateix.
Agafà la bíblia llatina, nomenada La
Vulgata i comença a llegir els últims capitols d'aquell
llibre i entengué que no podia fer ixes preguntes a un Deu davant el qual el
ser humà es una xicoteta criatura.
Agostí
Ferri mira per la finiestra i trobà que al despatx una flameta iluminava
l'estança i d'ella sobreeixia una ombra negra en actitut d'oració. Amb el puny
tocà tres colps a la finestra.
-Senyor retor, senyor retor.
Ell s'alça i li obri la porta.
-Passa, Agostí. El xiquet?
-Sí, el xiquet. Hi ha empijorat. El metge ens ha dit
que ell ja no pot fer res i que en mans de Deu està. Vinga i receli, perque les
nostres oracions no apleguen al cel. A vore si vosté que es mes sant i està mes
prop de Deu l'escolta.
-No, fill meu, vosatros esteu mes prop de Deu i
sobretot el teu xiquet Francesc. Recorda les paraules de Jesucrist: estiguí
malalat...
-Ja, però no ens fa cas. Li he promés anar a peu a
València si el meu xiquet es fica bo i així reçarle a la Verge Maria dels
Inocens i Desamparats, però res....
I es ficà a plorar.
Junts anaren a casa seua i allí estigué
el retor tota la nit acompanyant a ell, la seua dona i el xiquet de tres anys.
Son pares li obrien la gola a fi que poguera entrar mes aire. Un olor pestilent
eixía d'una gola en la que ja es veien les blanques i mortals membranes.
-Sols queda resignació, senyor retor – li digué
Anastacia, mentres mirava el seu xiquet de tres anys.
Ell no poguí parlar, un fort nug a la gola impedia
eixir l'aire i els ulls s'humediren de llagrimes.
-No plore, senyor retor. Voste sap que la vida es
així. Nostre Senyor mos l'ha donat i Nostre Senyor mos l'ha llevat.
Apenes pogué inclinar el cap.
-A mes, si hem de donar-li gracies. No sap l'alegria
que han donat ell i Teresita. Dos angels en la terra.
-Ja. En cara recorde quan la teua germana i el teu
cunyat els portaren a batejar. Eren dos solets.
-Dos solets que iluminaven la casa. Però be, ara mos
queda la major.
-I ella com ho porta?
-La veritat es que ho porta molt serenament. Algunes
vegades l'he vist plorar. Però vosté sap que som catolics i per tant creguem en
lo que vostes, els retors, mos ensenyen. I si vostes diuen que hi ha un altre
mon on no patim,... pues mos queda esperar.
-Així es.
-Jo ho tinc molt clar. Venim a patir al mon. Estos dos
xiquets meus apenes han pogut patir perque Deu sels ha emportat. Damunt sense
ocasió de fer pecats. Dos albaets, dos angelets.
-Així es.
-Voste no patixga. Jo se que es lo millor que els pot
passar. Igual quan Francesc te vint-i-dos anys ve una guerra, que conforme està
lo mon, es facil, se'n va a ella, que ja sap com son els jovens i es mor a
Almansa, Xativa o qui sap.
-Esperem que no vinga.
-Mai se sap. Ara es un angelet i mire, asoletes no
estarà en lo cel, que te una germaneta en qui jugar.
El Dr.
Juan Peralta s'admirà de la fe d'aquella dona, la fe de tantes dones del poble
on estava des de mil sisenst setanta tres. Aquella fou una llarga nit,
iluminats per la llar. La flama de Francesc anava apagant-se. Mentres son
pares, acompanyats pel retor i els veïns i familiars raonaven unes vegades,
altres reçaven i altres en silenci ploraven al contemplar aquella careta que
busca l'aire desesperadament, davant la impotència d'Agosti Ferri que de
vegades acostava sa boca a la del xiquet a fi de donar-li mes aire, d'altres li
obria la boqueta i li ficava els dits a la gola intentant vanament separar les
dos membranes blanques i pestilens que l'ofegaven. Al mati millorà. El retor
anà a l'esglesia a celebrar la missa i així reçar al Crist que a la sacristia
hi havia i que anys després el poble anomenaria Crist de la Paciència. Després
tornà a la casa d'Agosti. Eren prop de les deu quan el xiquet morí. Aquell
mateix dia fou enterrat a la capella del Crist, junt a la seua germana.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)