Baix d’aquest es trovava un altre document, cosides
les pagines i amb una portada, en la que dia:
Apòcrif del Dr. Esplugues,
retor de Montaverner als anys 1731-1787, versant lo miracle de sant Blai.
Montaverner, ens trovem a l'any 1677. Regna a Espanya l'ultim dels austries, Carles II. Joan
d'Austria ascendix als primers llocs del poder nacional. Les guerres, males
collites i epidemies assolen Espanya i al Regne de València el dominic Fra Juan
Tomás de Rocaberti ha pres posesio de la seu episcopal valenciana. Per aquell
temps era retor d'aquesta parròquia el Dr. Juan Peralta, qui al 1673 havia pres
posessio d'aquesta parròquia i el seu anexe de Collata, succedint a Mossen Juan
Garcia.
Una
forta epidèmia amenaça el poble del rei. Es la temuda pesta del crup, una
terrible malaltia: les persones, sobre tot xiquets, emblanquixen, comencen a encendres per la
febra, llagues per la boca i unes falses membranes provoquen la mort per
asfixia del que la sofrix.
La
tardor ha començat, promte vindrà l'ivern. Maria Martí es una xavaleta que te
onze anys. Ella es una xiqueta plena de vida. Arrere quedava el seu naiximent,
un vinticinc de Març de 1666, un dia ple d'alegria per als seus pares Nicolau
Marti i Maria Úbeda. Amb ilusio havien esperat la criatura, conscients de la
seua situació de pobressa però confiats en la providencia que mai els fallaria.
I en el bon Deu Pare Totpoderos havien entregat la seua filla, quan fou
batejada, tres dies després, un vintihuit de març de 1676. Fou el meu
antecessor Mossen Juan Garcia qui li administrà les aigües bautismals, en
presencia dels seus padrins Vicente, de Benissuera, i Anna, muller de Vicente
Marti. I baix la protecció de Maria Santíssima, son castisim marit Josep i sa
mare i iaia de Nostre Senyor Jesucrist, Anna fou ficada i així batejada amb el
nom d'Anna Maria Jusepa.
I ella creixgue com la flor que adorna el bastó del Sant
Patriarca. Tot era alegria per als esposos. Ara un nou membre anava a
incorporar-se a la família. Els tres esperaven amb ilussió. El pare somiava
fora xiquet per ficar-li el seu nom, Nicolau. La mare i la filla volien una
xiqueta, una germanta en qui jugar i a qui ensenyar.
Era un
diumenge. Com feien totes les setmanes ella anava a missa i després a jugar al
riu, allí on on s’ajunten l'Albaida i el Clariano. Unes vegades botaven
l'Albaida, altres correguent buscaven creuar els dos rius fent carreres i
riguent-se quan algun dels amics cauia i es xopava. Era tota una festa i mes
d'una vegada quan eren molts i s'acostaven els d'Alfarrasí feien guerres de
pedres defenent una de les riberes del riu. Mentres un ull tirava encertar,
l'altre buscava entre els xicons aquell que un dia li sonrigué mentres tirava
les pedres a llevant. Ixe diumenge també anaren a jugar, ella i els seus amics,
els xiquets de la quinta del sixanta-sis, Miquel, Teresa, Batiste, Josep, Anna,
Maria Josep, Pere, Josep Estanislau, Teresa Maria, Toni i Gertrudis. Aquell
mati no es trobava be, estava cansada, sense ganes de jugar. Aixi i tot,
després de missa els amics i amigues l'animaren:
-Vine, que m'han dit que avui venen uns xics molt
guapos d'Alfarrasí i segur que be Jeroni, ixe que diuen que es el que mes
olives arreplega als bancals- Li digué Ana.
Però ella, cansada li contestà:
-Si es que no em trobe ve, a més, enseguida venen els
xicons i comencen a barallar-se i a mi ja saps que no m'agrada badallar-me en els xicons d'Alfarrasí –
Li contestà.
-Però ho en fet tota la vida, els nostres pares ja ho
feien – replicà Batiste.
-Així i tot, no ho entenc, mon tio es d’Alfarraí i el
padrí de Gertrudis es el bayle d’aquest poble. Si som tots família – Contestà
Maria.
-Ja, però si no vens ens falta la millor amiga – li
replicà Maria Josep.
-Però, si em trobe gens be – sense casi veu insistí
Maria.
-Vine, vine, vine! Contestaren tots i ella davant
estes veus mentres l'agarraven de la ma no pugué resistir-se i la força de
l'amistat venç les resistències d’una malaltia que començava a ferir-la.
Amb el
cap baix i sense ganes de córrer, Maria seguí als seus amics pel camí que unix
València i Alacant, fins el riu. Allí els xiquets començaren a juga a la corda
i a botar. Era diumenge i després de molts diumenges anant al bancal a ajudar
en la verema i en l'arreplegada de les garrofes tocava per fi disfrutar-lo en
espera vinguera la collita d'olives i de nou, a fi de guanyar un jornalet menut
però necessari per mantindre als germans mes xicotets i poder sobreviure en
unes terres ans treballades pels moriscs, ara, després d'uns anys, pels fills
dels nous repobladors i els descendents dels qui al llarg de la reconquesta
vingueren de les terres d'Aragò i Catalunya.
I els xiquets jugaven i se ho pasaven
be, tots, menys Maria. Al passar el riu
quan tornaven a casa, ella entropesà, portada per un fort mareig i caigué a
l'aigua. Tots s'esglaiaren. No era normal el que pasava, Maria apenes pogué
caminar i tornar a casa. Al carrer les dones que xarraven esperant es fera el
dinar la miraven i susurraven o millor dit, murmuraven:
- Quí es ixa xiqueta – preguntà Catalina.
- De quí dius? – contestà Vicenta.
- “Es Maria, la xiqueta de Nicolau” – li respongué.
-No, els conec. –Amb cara d'ignorant.
-Si, xica, la neta de Pere i Catalina.- li insistí.
-Qué no caig. – Agaxant el cap li constestà Vicenta.
-Qué no i poc, a voras si caus – la feu despertar de
la incertessa Catalina.
-He, tranquil·la i no em tires a terra que soc molt
vella – li constestà esglaiada.
-Que no, dona, que no, que cauràs quan t'ho diga. Ells
es casaren a l'any 1656 i la xica està esperant un xiquet – Molt desvanida li
dona els dades.
-Quí? la xiqueta? Si es molt joveneta – digue amb cara
d'intriga.
-No, sa mare – ja cansada li tornà a donar mes pistes.
-Però si la iaia es molt major?, dona! si te nets! –
xillant i ensordint.
-No, t'enteres, sa mare de la xiqueta, Maria. Està de
vuit messos – li replicà tota nerviossa.
-Ah, pues fa mala cara la xiqueta – seguint murmurant.
-Ja, alguna cosa li passa perque no es normal. Ha de
ser de la fam que passen els xiquets – li respongué amb hipocresia.
-Si, tens raó, son pobres de solemnitat – aseverà
Vicenta.
-Però bona gent i treballadora – volguent llevar foc.
-Ja, però pobres de solemnitat. Tot els ha anat mal.
S’enanaren a Valencia buscant fortuna i res. Damunt ell sempre delicat i ella,
que et contaré... – de nou Vicenta.
En aquell moment pasà el tio Pascual i amb la seua
mirada les feu callar.
Mentres els xiquets i les veïnes acompanyaven a Maria.
Aquella
vesprada tot el poble es congrega a la xicoteta casa que eixint cap a Alacant
tenia la família Martí-Ubeda. Era una casa en la que tots dormien en un quarto,
amb un xicotet guisador i un corralet que conservava una vella olivera,
plantada abans d'alçar-la. Els ulls apagats de Maria i la seua callada mirada
expresaven el sofriment. La febra pujava per moments.
I Maria
deixà d'eixir al carrer. Al dia següent es trobava pitjor. Bomits, dolor de cap
i de vegades sentia que s'ofegava. Promte saveren el que tenia.
Aleshores
pasà un metge pel poble, dels que anaven d'Alacant a València. Com feien tots els
viatgers s'hospedà a l'hostal. I allí
l'hostaler li comentà el cas d'una xiqueta que al portal d'Alacant es trobava.
Ningú sabia ja que fer. Els remeis de les velles no donaven solució i tots
temien fora una pesta. El metge no ho dupta, de seguida anà a la casa i després
de “l'Ave Maria, sense pecat concebuda” entrà en la casa, on els xiquets del
poble acompanyaven a la malalta intentant distraure-la contant contes dels
avantpassats i de vegades representant una comèdia com ixes que dien havia
escrit Lope de Vega quan es trobava desterrat a la ciutat de València. Maria
sols tenia ganes de dormir i descansar. Els bomits cada vega eren mes
freqüents, els esglais els sofria constantment, sobre tot a la nit quan sentia
que s'asfixiava, mentres la tos impedia descansar a ella i a uns pares que dia
a dia veïen com empitjorava.
El metge
s'acostà al llit, acomiadant abans als xiquets i quedant-se sol en els pares.
Aquella rosa s'estava mustian, les seues galtes roges havien donat pas a un
blan mant que cobria el seu rostre. El
metge mirà la gola. No hi hi havia dupte, de nou havia fet la seua
aparició.
“Espanya
es un país espill del nostre rey” – pensà – “No hi dubte, igual que tenim un
Austria hegizat i enfermis, tenim un país que lentament mor, per desidia dels
Austries a mans de les potencies extranjeres i un poble que sofríx la misèria
del monarca” – reflexionava amb dolor, mentres analitzava amb la vista aquella
gola. “Esta xiqueta s’ofega per la pesta, de la mateixa manera que el nostre
país s'asfixia per Holanda, Anglaterra i França. Qui tinguera un rei Borbó com
te el nostre païs veï. Anem tots a la
mort. Donçs ara tinc davant esta jove i ai, la mare que espera un fill haurà de
donar a llum una vida mentres s’apaga un altra vida. Es dura la feina d'un
metge. Estudiem amb la il.lusió de curar les malalties i ens pasem el temps
anunciant la mort als pacients. Molts ho esperen tot de nosaltres i sols podem
donar un remei que aplace l'ejecució de la sentencia”. I seguia mirant, no hi
havia dupte, era la disfteria, la temuda pesta del Garrotillo. Les membranes
blanques estaven brotant en aquella virginal terra. Promte es tancarien i la
xiqueta irrediablement moriria. El metge eixí fora, demanà als xiquets anaren a
casa.
-No hi ha dupte – informà Nicolau i Maria – la xiqueta
sofrix la pesta del garrotillo.
La mare,
conscient del que representava el diagnòstic i amb l'estat d'avançada gestació
caigué desmallada. Nicolau i el metge l'agarraren e incorporaren. Ells dos per
dins ploraven, mentres buscaven despertar a Maria.
La mare
no volia despertar, sols la vida que portava a les seues entranyes l'animava a
tornar al mon. Per fi obri els ulls, contemplà la cara del que era el seu
company i marit, l'home que sense mitjos i malalt havia portat avant la
família, l'home bo que li havia donat ja dos fills. Ara junts anaven a
enfrontar-se en la major pobressa, una filla els seria arravatada davant la
seua impotència, mentres una altra dins d'ella lluitava per naixer i viure. I
per ella, per Nicolau i pel xiquet o xiqueta que anava a naixer havia de ser
forta. Amb serenitat s'incorporà. El metge dona poques explicacions, sabedor
que ja tot ho havia dit, sols quedava ficar messures perque no s’extenguera.
Era la pesta i per tant el gran perill era la seua expansió. Calia avisar al
poble. I
així ho feu. Tornà a l'hostal i d'alli
anà a la casa del Justicia i l'informà. Seguidament visità al retor, el Dr.
Joan Peralta. Ell es trobava a casa. Tenia damunt la taula un foli blanc, un
tinter i una ploma. Alli estava un altre sacerdot escrivint “en veinte y cinco
dias del mes de Noviembre Año Mil
seisientos setenta y siete en la parroquial iglesia de Montaverner iusta C.T.D.
de licentia Parrochi y bautice una hija de Jaime Ubeda y Catalina Marti
coniuges. Pusiendole por nombre Vicenta Mª Jussepa, Cecilia, Catalina. Padrinos
el Dr. Juan Peralta Pbo. Y Rr de dicho lugar y Jusepa Marti Doncella nacio a
veinte y dos de dicho mes en fe de lo qual firmo Mn. Juan Mico Pbo”.
Ave Maria Purisima – avisà el metge.
Sense pecat concebuda – contestà Mossen Juan – A quí
busca?
Busque al Senyor Retor – informà el metge Dr. Thomeu –
em pot dir on es troba?
Sí, ara mateix ve que ha anat a visitar un malalt –
contestà Mossen.
Dons espere – concloguí. I així fins que aplegà el
senyor retor. Era mig dia d'un ivern gelat. A l'entrar saludà al metge.
-Bona vesprada, imagine que voste serà el Dr. Thomeu,
metge d'Alacant que s'hospeda a l'hostal – tendint-li la ma que el metge amb
devoció besà.
-Així es – contestà – vinc a parlar-li de la xiqueta
que he visitat este mati.
-Ja m'han dit que Maria estava molt malalta i que
aprofitant la seua presencia a este poble l'ha visitat.
-Així es, esta vesprada devia estar a Alzira i demà a
la ciutat de València on m'espera el Sr. Arquebisbe Fra Juan Thomas per
curar-lo d'una malaltia. Així i tot enviaré al meu criat i em quedaré a este
poble on fas mes falta, doctors te l'esglesia per que cure al Sr. Arquebisbe.
-Greu serà el motiu per deixar al Sr. Arquebisbe sense
metge.
-Imagine que ho entendrà. Ell es pastor i jo metge,
els dos imitem a Jesucrist Nostre Senyor que apacentava les ovelles i les
curava de les malalties.
-Així es.
-I així visc la meua ciència. Donada per Deu Pare
Omnipotent per curar a les persones, siguen bisbes o fidels, rics o pobres, mes
pobres que rics, però dels rics menge i als pobres, gracies a ells, puc ajudar.
-Molt de trellat te vosté, però anem a lo que passa.
Tan malament veu a Maria?
-Així es, mes del que vosté pot pensar. Imagine que
coneïx l'historia del nostre Regne?
-Un poc enterat estic.
-Sap que ultimament les plagues de l'Apocalipsis s'han
extes per tot el país, la guerra, la fam, la pesta. Tot cau sobre un país que
abans, amb Carles I i Felip II era l'amo i senyor del mon. Estos autstries ens
porten a la destrucció, si no fos per Les Indies fa temps que no quedaria res
d’Espanya.
-Així conten els vells.
-Ara com a castic per haver omplit de sang el Nou Mon,
Holanda i fins i tot els Estats Pontificis, assasinant a la Guàrdia Suïza que custodia al Sant Pare, el rei i
el poble sofrixen.
-Foc purificador que ens ha de portar a un temps de
pau.
-Així esperem, dons mentres sofrirem el castic amb
resignació, vosté lluitarà invitant a la conversió, penediment dels pecats i
penitencia i jo aliviant el sofriment dels que son victimes inocents de la
pesta.
-Però be, digam el que passa.
-Esta xiqueta pot ser la primera d'una llista de
morts. Al seu cos te la pesta, l'anomenada del Garrotillo perque igual que este
instrument d'ajusticiar ofega als comdenats ella ofega als malalts, morint
asfixiats. Aço es manifesta amb el color blanc de la cara, marejos, pujades de
temperatura i el mes clar, a la gola es fan unes membranes que en poques hores
acavaran en la xiqueta.
-Mala cosa, reçarem.
-No sols hem de reçar. Esta malaltia es una pesta i
per tant s'exten. Hem d'estar preparats per combatre-la a fi d'evitar una forta
mortaldat que afectarà sobre tot als xiquets del poble.
-En les seues mans estem. Per la meua part conte en
l'ajuda.
-Ara ha de convocar a Junta a tots els veïns a
l'esglesia el mes promte. Jo els parlaré a fi d’informar a tots els veïns i
examinar els que poden tindre la malaltia, ja que la poden contagiar.
I la Junta es convocà. Eren les
quatre de la vesprada. L'esglesia vella, mes xicoteta que l'actual, amb les
seues imatges de Sant Jaume, la
Verge d'Agost, la
Verge del Rosari i Nostre Senyor Crucificat acompanyaren al
poble, junt a ells emprenien un fosc tunel on la llum havia de vindre des de lo
alt. Alli es trobaben tots, el prebere beneficiat Mossen Juan Micó, el Justicia
en Pere Antoni, els Jurats, el metge Dr. Thomeu i el meu antecessor que com
aquell bon pastor que cuida de les ovelles i no ens deixa quan el llop busca devorar-les,
davant aquell llop representat per la pesta del garrotillo, ell, amb l'ajuda de
Deu Onmipotent, son fill, Nostra Senyora Santa Maria del Roser i els Sans
Titulars, custodis de l'esglesia i poble de Montaverner, es dispongueren a
enfrontar-se en la serp.
El Dr.
Juan Peralta, retor d'aquest poble, presidia la Junta , acompanyat a la dreta
pel metge Dr. Thomeu i a l'esquerre el Justicia en Pere Ferrer. Estaven tots
los caps de família, sols faltava Nicolau. La reunió fou dura. Després de
relatar el que havia vist a la casa de Maria i com havia trobat a la xiqueta,
comença a nomenar les messures, davant una epidèmia molt contagiosa i que podia
extendres fàcilment per tot el poble, un poble de quaranta cases i
centcinquanta persones, tal com he llegit consta al llibre de visites pastoral,
a la de l'any 1676, a
la visita feta el dia 8 de Novembre pel Dr. Cristobal Marco i que amb molt de
cuidao guarde a la Rectoria.
Començaven
els caps de casa a preguntar quan una dona, Maria Bixquert tota ella esglaiada
entrà en l'esglesia vella i interrumpint a Marco Ramirez demanà al retor i
metge acudiren a la casa de Nicolau i Maria. Alli la xiqueta havia entrat en
l'ultima agonia. Sense mes pormenors, ells dos i tot el poble, deixaren
l'esglesia i anant pel camí d'Alacant entraren a la casa.
I alli
estava Maria, era un 14 de Decembre, aniversari de la mort del poeta castellà
Juan de la Cruz
i buscant a l'Amado en la nit fosca es trobava la dontzella. Quan aplegaren ja
havia mort Maria i sols quedava pregar a Deu Pare Omnipontent per la seua
anima. Aquella nit del catorze de Decembre de mil sisens setanta y set mori la
primera xiqueta, Maria Marti, filla de Nicolau y Maria de edat de onze anys,
pobra de solemnitat. El poble fou tot un plor, unit a una Mare que veia com la
seua estimada filla deixava este mon, ignorant el futur del que promte vindria
al mon.
Al dia seguent fou el soterrar i enterrada la xiqueta
a l'ombra de l'esglesia vella. Els xiquets apenes volien jugar i aquell nadal
fou el mes trist que Montaverner ha vist mai. Però el ginet que a l'Apocalipsis
anuncia el Sant Titular d'esta esglesia no deixà en pau la bona gent que a ell
vivia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario