Dalt d’una finestra, que donava al cami, es trovava
Jeroni:
-Ja estàn aci. I venen correguent.
En el
silenci del camp, on des de feia setmanes ningú anava i ni tan sols se sentia
el pas d'alguna diligencia, que fogint de Montaverner buscava el pas de Colata
per anar des de San Felip, ans Xativa, fins Albayda.
Aplegaren
a l'entrada, alli oferiren lo sant al senyor retor i senyor alcalde que el
col·locaren damunt el tabernacle. L'emoció embargà a tots los presents. El sant
fou alçat i entrat en processo per la part de baix del carrer Major. La primera
casa on hi havia un malalt era la casa de Mateu. Allí es trobava Jusepa Maria,
la seua estimada filla de deu anys. La xiqueta es trobava en son llit, sense
sentit, sens apenes respirar, ofegant-se i manifestant a la gola llagues tan
grans que s'esdecubria el garguero. Mateu i Anna s'inclinaren, el retor els
beneï. Jusepa Maria obrí els ulls, la mirada llunt de ser apagada i moribunda,
s'encengué com dos fogueres de les que encenen a la festa de Sant Antoni, els
majors i els xiquets. Obri els ulls. un mar blau rodetjat de nubols amb una
illa en lo mig, un mar cristal·lí i trasparent com era la seua ànima. Sonrigué,
mirà al sant. El Sant inclinà el rostre i fondí la seua mirada en la d'ella.
Els pares estaven emocionats, el cor estallava i sols pogueren dir, units com
estaven en una sola carn, per matrimoni, una sola voluntat i un sol sentir:
-Visca San Blay!! Sant Blay apiadeu-vos de la nostra
filla.
En
aquell moment ocorrí el fet mes gran que Montaverner ha contemplat i que mostra
com aquest poble que anys després, durant l'edificació de l'esglesia nova, va
ser lliurat de la tempesta, es un poble estimat per Deu Nostre Senyor. No cal
dir, en aquell moment, junt a Sant Blay entra Jesucrist, l'unic sanador i li
manà al sant fera el miracle, el mes gran signe de l'amor de Deu. La xiqueta
vota de lo llit i s'abraçà a son pares. Emocionada exclamà:
-Ai pares, quan vos vull, estic curada, no em fa mal
res, mireu, mireu com respire i fins i tot puc respirar i parlar.
Tots miraren al sant i al cel. I els tres a la vegada
digueren:
-Visca San Blay!
A lo que respongueren, conmocionats davant obra tan
gran:
-Visca!
Aquell
Visca resonà per lo carrer i s'escampà per les trenta cases. El sant havia fet
un miracle. Mateu, tot ple de joia deixà la filla, la seua muller, el Retor,
Justicia, Jurats, poble i lo sant i d'un bot es ficà en l'esglesia, mentres
aclamava al sant i donava gloria a Deu per lo carrer. Pujà per lo campanar
vell, que era mes menut que l'actual, aixó si, no feia el racò que fa el
d'hara, i amb les dos mans comença a voltejar les campanes d'alegria. Antoni,
un dels tres homens, veï d'ell anà a sa casa i disparà al terrat les escopetes
per honrar al sant i avisar al poble de Bèlgida.
La
processó seguí, esta vegada Jusepa Maria anava davant lo sant, mostrant el
signe del miracle, agarrada de sa mare i el retor. Tres cases mes avant un
altre xiquet es trobava, molt malalt. Giraren lo sant a la casa, els pares el
tragueren a la porta i al mirar el xiquet el sant cura de la malaltia. Les
llagues desaparegueren, la febra abaixà i fins i tot dien els veïns que l'olor
produit per les llagues pestilens es transformà en un olor desconegut, semblant
a la tarongina que perfuma Russafa.
I així pasà per totes les cases on
havien xiquets i adults malalts. Aquell
dia Sant Blay recorregué tots los carrers i en tots feu miracles. Així la
processó anà omplint-se de gent que per allí per on pasava, experiementaven la
salut, deixant son cases, l'acompanyaven en santa processo.
S'aplegà
a l'esglesia. En aquell moment aplegava de València Mossen Juan, tot apenat per
no poder fer res a la ciutat, sols demanar que tancaquen les portes a fi de no
propagar la pesta. El volteig de les campanes, les escopetades i el soroll
provocaren en ell admiració. A l'entrar al poble, trobà totes les cases obertes
i buides, fins els vells postrats volgueren acompanyar al sant. Finalment trobà
lo retor i processo i després d'escoltar el miracle donà gracies a Deu
Totpoderós.
Les
campanes s'escoltaren en Alfarrasí. Allí, amb dolor pregaven dia i nit pel fi
de la pesta, al seu Crist de l'Agonia, que des de l'ermita, fonia el seu rostre
viu amb la dels xiquets de Montaverner. Al sentir les campanes, seen com abans
sols se sentien les de difunt, anaren a avisar al retor, qui confirmà la
noticia. Tots ells emprengueren el camí i volgueren anar a Montaverner a
trobar-se en els seus familiars. Esta vegada no per compartir el dolor i
aflcció, sinó per compartir amb ells l'alegria. A Colata i Vistabella els veïns
també, escoltant les campanes, eixir-ne de son cases per anar a Montaverner. I
fins de Bèlgida anaren al poble.
Fou un
dia de festa, l'esglesia vella es queda xicoteta i tots junts celebraren la
festa del Sant. Allí, davant la seua imatge prometeren amb vot solemne fer-li
tots los primers dilluns de pasqua la festa al Sant.
Després
a la plaça feren una gran foguera. Tragueren el vi guardat a les botes i com,
acompanyat per un bon dinar, on convidaren als forasters vinguts d'Alfarrasí,
L'Olleria, Colata, Vistabella, Bèlgida i fins de Benissuera. Fou dia de festa
gran. Els xiquets jugaren i de nou feren arca, aixó si, esta vegada guanyaren
els de la ribera sud de l'Albaida i es que després d'un miracle estaven plens
de força i vitalitat, a mes de les ganes que tenien de poder jugar com sempre
ho han fet els xiquets.
Esta es
la raó per la que a Montaverner Sant Blai rep l’honor de ser co-patrò del
poble, junt al Crist de la
Paciencia i Verge de Loreto. Historia veridica que així ho
manifestaren Jacint Penades, de vuitanta i vuit anys, Nadal Juan de vuitanta
anys, Jaume Tormo de Jeroni, de vuitanta anys, Joan Tormo de setanta i quatre
anys i Mathias Molla de setanta i sis anys, veïns d'aquest poble que
comparegueren davant meua, l'alcalde, regidors, escribano i congregats a la
sacristia en lo dia tres d'Abril de mil setcents quaranta i u.
No hay comentarios:
Publicar un comentario