Era
l'onze víctima de la pesta i onze les primaveres que tenia Antonio Ferri, fill
d'Agustín.
Estava el retor cuidant l'hort d'Abadia. Alçà la
mirada i contemplà la figuera que acompanyà als seus antecesors a aquella casa.
Durant l'ivern tota ella era un esquelet que s'alçava i reptava al fred, nu de
les fulles i del fruït, mantenint el seu senyorio mentres la mort hi havia
asolat i deixat amb les branques. Un ivern que es burlava d'ella, unes vegades,
moribunda ja com aquells xiquets, l'atormentava amb una nit gelada que cobria
les seues rames de rosada i gelava la llimera. Un dels dies, a fi de burlar-se
mes d'ella la cobri de llagues blanques i gelades que sols la maestria del sol
desfeu. I ella allí estava esperant la primavera. Podia fer l'aire de març i el
fred de febrer. Podia sofrir les llargues nits de novembre i de decembre. Ella
esperava la primavera. Sabia que vindria, que pasarien els dies nubolosos on la
plutja es filtrava pel seu centenari tronc, saba que un nou any l'ivern
intentaria acavar en ella, però no podria. Fermes arrels l'amarraven a la mare
terra.
El Dr.
Juan Peralta la contemplava i la mirà amb esperança. Ja estavem en la
primavera. Havia començat el mes d'abril. La natura era un estallit de colors.
A la vall els rius Albaida i Clariano que a Montaverner es fonien en una sola
carn portaven l'aigua de les serres
Mariòla i Benicadell, aigues blanques abans i amb el deshiel clares i
cristal·lines que omplien de llum Bocairent, Ontinyent i Albaida. Sols faltava
que ixa llum omplira un poble marcat per la foscor d'una pesta que ja s'havia
emportat onze persones, d'ells cinc albats, que al cel intercedien a Deu
Nostres Senyor per la fi de la pesta.
Aquella
figuera, on les rames havien rebrotat després d'un dur ivern mogué a
l'esperança del Dr. Joan Peralta. Els pobles som part de la natura i com si
forem un arbre mes, després d'una gelada que acava en totes les seues rames,
rebroten nous brots amb força, omplint els carrers de xiquets que alegren de
vida als veïns. Esta era l'esperança d'aquell primer d'Abril. Sols esperança.
Al carrer fora Antonio Ferri, el fill d'Agostí estava vivint els últims moments
de la seua existència. De nou un capoll de onze anys era amenaçar per la forca
de la pesta. Fou Maria Tormo la que entrà en la casa del retor i l'avisà.
Deixant
l'aixada junt a la figuera, de nou amb la negra sotana emprengué el camí a
l'esglesia y el rite, desgraciadament rutinari i dolorós. Campana avisant a
processó amb el viàtic, processó acompanyat pels pocs que a casa no tenien un
malalt, confessió i extremaució, tornada a l'esglesia i a les poques hores toc
de difunt i soterrar a la capella del Sant Cristo, amb missa, letanies i
vespres per la seua ànima.
Una
setmana després una nova família veia com la pesta del garrotillo s'emportava a
la seua filla. Era esta vegada era Manuela Penadés, filla de Jusepe Penadés y
Margarita Mata. Tenia cuatre anys i fou enterrada a la capella de la Verge del Roser el vuit
d’abril.
No cal dir els plors i la pena del poble de
Montaverner. Un poble apestat al que ningú entrava, un poble maleít per la
desgracia on sols hi havia plors i laments. I estos aplegaven al retor el Dr.
D. Juan Peralta.
Mentres,
Mossen Juan Garcia havia segut enviat pel retor, Justicia i regidors a
València, a fi d'informar al Senyor Arquebisbe i buscar algun metge entés que
poguera donar fi a la pesta.
Al dia seguent morí una xiqueta, també de quatre
anys, anomenada Thomasa, filla de Vicent i Ana Guarner, i de nou fou enterrada
a una capella on ja no hi havia espai per soterrar a tans xiquets, un al costat
d'altre, sense temps de descansar, eren colocats els qui morien. Tretze en
portaven aquell nou d'abril i ningú sabia com acavar. El mateix dia, apenes
ficada la pedra era soterrat Francisco Ignacio, fill de Jusepe Ubeda i Maria
Cerdà. Aquell soterrar no tingué llagrimes, els manantial d’on brollen s’havia
secat.
El Dr.
Juan Peralta amb el breviari en la ma començà a fer la visita als malalts. Sols
podia consolar a les families. Aquelles que havien sofrit la mort d'un fill
eren les que rebrien paraules d'esperança en la gloria futura de la que ja
gaudien els albats i xiquets. Aquelles que acompanyaven al seu fill menut amb
paraules d'anim i confiança en Deu Nostre Senyor que apreta, però no ofega.
Miquel
Jusep Bellvis, Maria Jusepa Tormo, Margarita Marti, Eugenia Tormo, Maria Molla,
Mateo Ferri, Elena Cerdana, Nicolás Martí, Jusepa Molla, Jusepa Tormo,
Francisco Tormo, la seua fillola Maria Penadés, Angela Martí, Rosa Soler, Jaime
Ferri,.... I entre ells la filla de Mateu i Anna, el seu escola i la seua
coniuge. Ells tenien una filla malalta, Jusepa Maria. L'amistat que els unia al
beneficiat Mossen Joan Garcia havia segut motiu suficient per que ell la
batejara, un vint-i-nou de septembre de l'any mil setcents seixantahuit. Com a
família religiosa i veïna del retor sempre havia segut una casa on tots els
capellans tenien lloc i cabuda. Una llar de confiança on poder jugar una
partideta si es venia l'ocasió, acompanyat per un traguet de vi i per poder
xarrar i eixir de la soletat que envolta una vida donada a Deu i als demés.
Quantes vegades tant ell com Mossen Joan escoltaren de Mateu unes paraules
d'anim! o un “conte, que a voste li passa alguna cosa”, i sempre “el ja sap que
aci te sa casa per lo que vullga i quan necessite xarrar en algú no tinga por
que per mosatros vostes son de la família”.
I així
era, mes d'una vegada havia trobat en aquell matrimoni uns amics que
l'escoltaven i aconseiaven, fidels i discrets.
Ara qué
podia dir-los? Sabia que Mateu, home fort i reci, no aceptava la mort de la
seua filla. Era ella, Jusepa Maria el seu ullet dret, com ell hi havia
confessat mes d'una vegada. Aquella que somiava un dia, quan foren vells ells
dos els donaria casa i els cuïdaria. “Perque un pare vol a tots, però esta...
es especial”. Dia a sovint. I així era. En ella
jugava i a la vora del riu li ensenyava a peixcar. I ara la mirava, i al
mirar-la com un espill trencat brollaven dels seus ulls destells de llagrimes.
El Dr. Juan sols pogué agarrar-li la mà i donar-li en silenci anims. Allí
estigué un estona. Després continua pels carrers del poble, visitant les trenta
casses que el formaven. Trenta cases plenes de dolor. On no havia mort un fill
havien sentit la mort d'un net o un nebot. Tots tenien motius per plorar i
estar empenedits. Tots miraven al cel i demanaven perdó a Deu per si era pels
seus pecats. El retor buscava mostrar-los que Deu no castiga en els inocents i
havien de tindre esperança, que els designis de Deu no podem entendrels els
humans. Així i tot ell mateix no ho entenia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario