El Miracle de sant Blai

Dedicatòria.

Al Dr. Esplugues, en el III Centenari del seu naiximent, 

els festers de Sant Blay, veïns de Montaverner

i tots els que al llarg de la meua vida sacerdotal

 m’haveu fet estimar al Sant Patró de la Salut.

Fotografías: representación del Miracle de Sant Blai realizada en Montaverner el día 27 de mayo de 2012, con motivo de Obrim les Portes de la Vall d'Albaida,  a cargo de los vecinos del pueblo. 

Un tressor al Tossal del Calvari.

         Era una vesprada d'ivern. D'ixes vesprades en les que el sol invita a acollir-lo en mig d'un ivern dur i gelat, a la Vall d'Albaida. Eren les cinc de la vesprada. Els xiquets dels centres junior de Montaverner i Alfarrasí es trovaben al Tossal del Calvari. Allí, com tots els dissabtes els monitors els animaven en un joc: la cerca d'un tressor que al segle XIII havien amagat els moros fugint dels cristians que imparablement avançaven cap Alacant conquistant vall d'arrere de vall. Però aquella vesprada no havia de ser una qualsevol. El destí diuen uns, la providencia diuen altres, els deparava una sorpresa. La setmana passada les maquines d'una coneguda empresa d'obres publiques, moviments de terra i enderrocaments havien estat treballant a aquell lloc.

         Els monitors havien amagat el tressor baix unes pedres. Els xiquets, dividits en pacte, identitat, experiencia i  estil de vida buscaven afanosament qualsevol pista que els portara al tressor.

Dificil era la cosa. Portaven ja un hora. Els monitors els donaven pistes i així i tot no hi havia forma de trobar-lo. Vicent exclamà:

-Ja el tinc!, ja el tinc!, ja el tic!

         Tots anarem al lloc. Era este prop de l'ermita, on setmanes abans les maquines havien fet una canalització. Aplastat per la terra i les pedres sobreeixia un tros de fusta. Indicava el xiquet en el dit on es trobava el tressor en espera que els monitors sancionaren el descobriment. Francesc, un dels monitors s'acostà i els digué:

-No, aixó no es el que heu de buscar.

Els xiquets callaren.

-Ja es fa de nit i per tant anem a dir-vos on estava el tressor. Estava d'arrere de l'ermita, baix estes pedres. Ho sentim. Heu perdutttttttttt!

         Despagats els xiquets, satisfets els monitors d'haver guanyat i haver-ho amagat tant.

Tonet era un dels menuts. Ell sentia molta curiositat. Després de tornar al poble i despedir-se dels monitors a la plaça, junt a Amparo, Raquel, Jaume, Vicent i Arantxa tornaren al tossal. El sol, esgotat per un dia de treball i vensut per la foscor cauia com un heroi al camp de batalla, omplint de sang les serres de ponent. Ells pujaren per la costera i anarem a aquell lloc on es trobava el tressor autèntic. Qué seria allò? Una veu des de l'interior d'aquelles pedres els invitava a buscar i escarvar.

-Deixe-mo, serà algun tros de fusta. Digue Arantxa.

-No, anem a vore el que es – contestà Tonet

-Que es fa de nit!- insistí Arantxa.

- I  jo m'entic que anar que ma mare m'espera per anar a vore als avis d'Alfarrasí – digué Raquel.

–Be, vosatros aneu-se'n que jo em quede – replicà Vicent.

–Val, lo que tu digues, però promte que es fa de nit i tinc por – concluï Raquel.

         I així els xiquets començaren a escarvar amb molta curiositar, esperant trobar resposta a aquell misteri. I efectivament, no era un tros de fusta, era una caixa de fusta i metall que tenia gravades en or unes lletres: “Dr.Josph Esplugues, retor”.

        

         Després d'una estona, llevant la fusta, pugueren traure-la. La nit s'havia apoderat del dia. Estaven sols a aquell tossal del calvari. L'encarregat del calvari havia tancat la reixa. Ells ni tan sols es donaren conte. Seguien nerviosos, en la mirada fitxa en aquell tressor descobert, un autentic tressor. Qué hi hauria dins? Joies? diamants? monedes de quan als moros?, algun sant? la Verge de Loreto furtada a finals del segle pasat? Seria precios, ser ells els que trobaren tan estimada imatge! Tot era possible. Amb molta força i molta dificultat tragueren la caixa.

-Cride a mon pare en el movil? – Digué Amparo.

-No, no cal, que si els majors s'assabenten voldran fer-se en este tresor i es nostre – contestà  Jaume.

         Vicent  apenes escoltava, amb la llum d'un movil intentava obrir aquella caixa. La nit avançava. A les seues cases els pares confiaven que estaven en el Centre Parroquial Dr. Esplugues acavant l'activitat dels juniors. I no era així. Els juniors ja havien conclós i cada xiquet es trobava a casa, tots menys ells cinc.

         I per fi, amb l'ajuda de les pedres pogueren obrir la caixa. Dins havien dos fardos emboltats amb tela vella i un escrit.

S'havia fet de nit, de sobte Arantxa mirà el rellonge. Eren les nou. Havien de anar a casa correguent, els esperava el sopar. Una cridada els avisava. Era la mare de Tonet.

-On estàs?que son les nou i m'ha dit t'iaio que no has anat a casa.

-Ai, mare ho sent, es que m'he quedat jugant amb Amparo, Jaume, Vicent i Raquel. Ara vaig. Contestà.

-Be, i portat be, que els pares avui tenim sopar de comparsa. Que la iaia no em diga que no t'has menjat el sopar, i vine promte.

Ell contestava amb un intermitent sí. Després els digué als amics:

-Este es el nostre tressor. Hem d'amagar-lo i demà després de missa de dotze si el retor no s'allarga al sermó i la fa curteta vindrem a vore el que es i sinó a la vesprada.

-D'acord-contestaren tots.

Després de votar la balla, ajudant-se uns als altres, abaixaren cap al poble. Alli els esperava les seues families. Menys mal que està el mobil. Abans l'arrivada tard portava un remugó dels pares. Ara sempre hi havia una resposta que els fa callar: per què no m'haveu tocat?, si em comprareu el movil,  jo sempre el porte conectat!

        

         Aquella nit Tonet no pugué dormir pensant en el que seria aquella caixa que havien tornat a amagar, mes inclus del que estava.

Al mati, abans que acavara la missa eixiren de l'esglesia reçant per que ningú s'ajuntara en ells. I abaixant pel carrer Major pujaren cap el calvari. Allí els esperava la caixa amb el tressor. A l'arribar miraren que no haguera ningú i amb cura tregueren aquella caixa. La llum era clara i pugueren llegir el que dia al full blanc.

        

         “Al que el llixga soc un jove de l'Acció Catòlica, el senyor retor D. Antonio Sancho m'encomana que amague estos documents, una transcripció del segle XVIII i un llibre apòcrif escrit pel Dr. Esplugues, a fi de salvar-los. Venen en esta caixa i es trobava a la casa del retor. Ell me l'entregà i jo l'he custodiat fielment a ma casa. Ara emprenc el camí al front. Per aixó he decidit amagar-la aci, a un amagatall on de xicotet jugava”. La humitat i les llagrimes d'una mare, Espanya que per aquell aleshores plorava al contemplar com els seus fills es mataven uns als altres, havien esborrat la seua firma.

-El Dr. Esplugues? Exclamà Arantxa.

-Sí, es el nom del nostre col.legi. Contestà Amparo.

-I mon tio s'ha comprat un llibre que escrigué ell. Li repicà Tonet.

-Deixem-nos de romanços i anem a vore el que trobem. Impacient digué Vicent.

I així ho feren. Al primer que obriren aparegué este text manuscrit, amb algunes paraules il.legibles, víctimes del temps:

Un manuscrit molt valuos.

II.Un manuscrit molt valuos.

“Copia. Sobre el milagro que N.Sr. S. Blas creemos que obro Dios en Montaverner por el patrocinio de San Blas.

En el lugar de Montaverner a los tres dias del mes de Abril del año mil setecientos quarenta y uno ante mi el Escribano y testigos los Señores Dr. Josef Esplugues Pbro Cura de la Parroq. iglesia de dicho lugar, Josep Ferri Alcalde ordinario, Jayme Tormo Regidor primero, manuel Penades, regidor segundo, el mismo juntos, y congregados en la Sacristia de esta Parroquial dixeron que por quanto en dixa iglesia Parroql. todos los años se celebra en la segunda Fiesta de Pasqua de Resurreccion la Fiesta del Milagro de San Blas obispo y martir, que hizo en este dicho lugar en el año mil seiscientos setenta y ocho librandole de un contagio de garrotillos, que estava pareciendo, y no encontrandose en el archivo de esta Iglesia, ni en el del dicho Lugar nota, ni relacion del milagro alguna; aviendose continuado dicha fiesta hasta el dia de la fecha de la presente año arriba dicho y en agradecimiento a dicho beneficio, de ............... Pasqua de Resurreccion, deseando quede memoria perpetua de aquel beneficio en honra y gloria del glorioso S Blas, dixeron asimismos, que se continue y celebre dicha fiesta en adelante, respeto de encontrarse hoy dia de la fecha de esta Pscritura testigos bastantes que en dicho año mil setecientos setenta y ocho tenian algunos años y los bastantes, para de ello poder testificar, para lo qual fueron llamados Jacintho Penades, de ochenta ocho años, Nadal Juan de ochenta años, Jayme Tormo de Jeronimo de ochenta años, Juan Tormo, de setenta y quatro años y Mathias Molla de setenta y seis años todos vezinos de este dicho Lugar los quales, aviendo comparecido ante mi dicho Escrivano y de los testigos infraescritos bajo de juramento, qe. prestaron, estar en memoria y muy ciertos, de como por los ultimos del año mil seiscientos setenta y siete se encendio en este  Lugar una constelacion y ... con una grande contagio de garrotillos tal.ter que el qe. casa, no se levantara pues siendo y componiendose este sobre dicho Lugar  pr. entonces de unas treinta casas en poca diferencia, y murieron catorce en pocos dias,y que viendose en tan grande afliccion invocaron el Patrocinio del Sr. S. Blas Obispo y Martir, de quien no teniendo imagen en dicho Lugar acudieron a la Parroql. de la Villa de Belgida, en donde les dexaron, y tranquearon una Imagen de dicho Santo de Masoneara, que hoy en dia se conxerva en dicha Parroq. Iglesia, la que llegada al termino de dicho Lugar, y partida del Camino de Belgida, salio el Cura de dicha Parroquial, qe. entonces era el Dr. Juan Peralta, Justicia y Jurados Pedro Ferrer, y Roque Ferrer, Vicente Tormo menor, y recibida en procesion todo el Lugar, y pusieron a dicha imagen en el tabernaculo, y la entraron en procesoin en dicho lugar, por la parte de abajo de la Calle mayor atria la iglesia, y en la primera casa sacaron una Niña de unos diez años en poca diferencia enferma de dicho accidente moribunda ... q...laguas en la garganta que se le descubria el garguero, sin poder pasar la comida y aviendo hecho con sus Padres exclamacion al Santo, logró  la sanidad, como igualmente. los demas enfermos y enfermas qe. avia, qe. era rara la casa, que no huviese uno, dos, o mas, y aviendo cesado el contagio en el mismo punto, qu. entro el Santo, que tal forma. que los qe. se hallaron enfermos sanaron todos, y nadie en adelante cayó en tal enfermedad, por cuya razon agradecido este dicho lugar le aclamó S. Patron de la Sanidad y le ofreció anual fiesta todos los años en el citado dia segundo de Pasqua de Resurreccion. Y para qe. a todo lo dicho conste donde convenga y sea necesario me requirieron dichos Señores otorgantes recibiese. Escribo publica para que de ello quede memoria en lo venidero, y de los sobredichos Señores otorgantes, y declarantes, (a quienes yo el Escrivano doy fe y conosco) lo firmo el que supo y por los que dixeron, no saber, lo firmo uno de los testigos qe. lo fueron presentes Dr. Felix Marti Abogado, Vicente Marti Labrador y Mn. Pedro Martinez Presbitero de este dicho Lugar ambas vezinos y moradores de que doy fe Dr. Josef Esplugues Pbro. Ror. Vicente Marti” ante mi Vicente Ortiz

Es copia esta letra y fielmente sacada de su original existente entre otras escrituras en el protocolo de dicho Escrivano Vicente Ortiz y que actualmente regenta el Dr. Luis Frnco. Mollá Escrivano del lugar y Juzgado de Alfarrasí, y vezino de este de Montaverner”.

Any 1677. Maria Marti.

Baix d’aquest es trovava un altre document, cosides les pagines i amb una portada, en la que dia:

Apòcrif del Dr. Esplugues, retor de Montaverner als anys 1731-1787, versant lo miracle de sant Blai.

         Montaverner, ens trovem a l'any 1677. Regna a Espanya l'ultim dels austries, Carles II. Joan d'Austria ascendix als primers llocs del poder nacional. Les guerres, males collites i epidemies assolen Espanya i al Regne de València el dominic Fra Juan Tomás de Rocaberti ha pres posesio de la seu episcopal valenciana. Per aquell temps era retor d'aquesta parròquia el Dr. Juan Peralta, qui al 1673 havia pres posessio d'aquesta parròquia i el seu anexe de Collata, succedint a Mossen Juan Garcia.

         Una forta epidèmia amenaça el poble del rei. Es la temuda pesta del crup, una terrible malaltia: les persones, sobre tot xiquets,  emblanquixen, comencen a encendres per la febra, llagues per la boca i unes falses membranes provoquen la mort per asfixia del que la sofrix.

         La tardor ha començat, promte vindrà l'ivern. Maria Martí es una xavaleta que te onze anys. Ella es una xiqueta plena de vida. Arrere quedava el seu naiximent, un vinticinc de Març de 1666, un dia ple d'alegria per als seus pares Nicolau Marti i Maria Úbeda. Amb ilusio havien esperat la criatura, conscients de la seua situació de pobressa però confiats en la providencia que mai els fallaria. I en el bon Deu Pare Totpoderos havien entregat la seua filla, quan fou batejada, tres dies després, un vintihuit de març de 1676. Fou el meu antecessor Mossen Juan Garcia qui li administrà les aigües bautismals, en presencia dels seus padrins Vicente, de Benissuera, i Anna, muller de Vicente Marti. I baix la protecció de Maria Santíssima, son castisim marit Josep i sa mare i iaia de Nostre Senyor Jesucrist, Anna fou ficada i així batejada amb el nom d'Anna Maria Jusepa.

I ella creixgue com la flor que adorna el bastó del Sant Patriarca. Tot era alegria per als esposos. Ara un nou membre anava a incorporar-se a la família. Els tres esperaven amb ilussió. El pare somiava fora xiquet per ficar-li el seu nom, Nicolau. La mare i la filla volien una xiqueta, una germanta en qui jugar i a qui ensenyar.

        

         Era un diumenge. Com feien totes les setmanes ella anava a missa i després a jugar al riu, allí on on s’ajunten l'Albaida i el Clariano. Unes vegades botaven l'Albaida, altres correguent buscaven creuar els dos rius fent carreres i riguent-se quan algun dels amics cauia i es xopava. Era tota una festa i mes d'una vegada quan eren molts i s'acostaven els d'Alfarrasí feien guerres de pedres defenent una de les riberes del riu. Mentres un ull tirava encertar, l'altre buscava entre els xicons aquell que un dia li sonrigué mentres tirava les pedres a llevant. Ixe diumenge també anaren a jugar, ella i els seus amics, els xiquets de la quinta del sixanta-sis, Miquel, Teresa, Batiste, Josep, Anna, Maria Josep, Pere, Josep Estanislau, Teresa Maria, Toni i Gertrudis. Aquell mati no es trobava be, estava cansada, sense ganes de jugar. Aixi i tot, després de missa els amics i amigues l'animaren:

-Vine, que m'han dit que avui venen uns xics molt guapos d'Alfarrasí i segur que be Jeroni, ixe que diuen que es el que mes olives arreplega als bancals- Li digué Ana.

Però ella, cansada li contestà:

-Si es que no em trobe ve, a més, enseguida venen els xicons i comencen a barallar-se i a mi ja saps que no m'agrada  badallar-me en els xicons d'Alfarrasí – Li  contestà.

-Però ho en fet tota la vida, els nostres pares ja ho feien – replicà  Batiste.

-Així i tot, no ho entenc, mon tio es d’Alfarraí i el padrí de Gertrudis es el bayle d’aquest poble. Si som tots família – Contestà Maria.

-Ja, però si no vens ens falta la millor amiga – li replicà Maria Josep.

-Però, si em trobe gens be – sense casi veu insistí Maria.

-Vine, vine, vine! Contestaren tots i ella davant estes veus mentres l'agarraven de la ma no pugué resistir-se i la força de l'amistat venç les resistències d’una malaltia que començava a ferir-la.

         Amb el cap baix i sense ganes de córrer, Maria seguí als seus amics pel camí que unix València i Alacant, fins el riu. Allí els xiquets començaren a juga a la corda i a botar. Era diumenge i després de molts diumenges anant al bancal a ajudar en la verema i en l'arreplegada de les garrofes tocava per fi disfrutar-lo en espera vinguera la collita d'olives i de nou, a fi de guanyar un jornalet menut però necessari per mantindre als germans mes xicotets i poder sobreviure en unes terres ans treballades pels moriscs, ara, després d'uns anys, pels fills dels nous repobladors i els descendents dels qui al llarg de la reconquesta vingueren de les terres d'Aragò i Catalunya.

         I els xiquets jugaven i se ho pasaven be, tots, menys Maria. Al passar el riu quan tornaven a casa, ella entropesà, portada per un fort mareig i caigué a l'aigua. Tots s'esglaiaren. No era normal el que pasava, Maria apenes pogué caminar i tornar a casa. Al carrer les dones que xarraven esperant es fera el dinar la miraven i susurraven o millor dit, murmuraven:

- Quí es ixa xiqueta – preguntà Catalina.

- De quí dius? – contestà Vicenta.

- “Es Maria, la xiqueta de Nicolau” – li respongué.

-No, els conec. –Amb cara d'ignorant.

-Si, xica, la neta de Pere i Catalina.- li insistí.

-Qué no caig. – Agaxant el cap li constestà Vicenta.

-Qué no i poc, a voras si caus – la feu despertar de la incertessa Catalina.

-He, tranquil·la i no em tires a terra que soc molt vella – li constestà esglaiada.

-Que no, dona, que no, que cauràs quan t'ho diga. Ells es casaren a l'any 1656 i la xica està esperant un xiquet – Molt desvanida li dona els dades.

-Quí? la xiqueta? Si es molt joveneta – digue amb cara d'intriga.

-No, sa mare – ja cansada li tornà a donar mes pistes.

-Però si la iaia es molt major?, dona! si te nets! – xillant i ensordint.

-No, t'enteres, sa mare de la xiqueta, Maria. Està de vuit messos – li replicà tota nerviossa.

-Ah, pues fa mala cara la xiqueta – seguint murmurant.

-Ja, alguna cosa li passa perque no es normal. Ha de ser de la fam que passen els xiquets – li respongué amb hipocresia.

-Si, tens raó, son pobres de solemnitat – aseverà Vicenta.

-Però bona gent i treballadora – volguent llevar foc.

-Ja, però pobres de solemnitat. Tot els ha anat mal. S’enanaren a Valencia buscant fortuna i res. Damunt ell sempre delicat i ella, que et contaré... – de nou Vicenta.

En aquell moment pasà el tio Pascual i amb la seua mirada les feu callar.

Mentres els xiquets i les veïnes acompanyaven a Maria.

         Aquella vesprada tot el poble es congrega a la xicoteta casa que eixint cap a Alacant tenia la família Martí-Ubeda. Era una casa en la que tots dormien en un quarto, amb un xicotet guisador i un corralet que conservava una vella olivera, plantada abans d'alçar-la. Els ulls apagats de Maria i la seua callada mirada expresaven el sofriment. La febra pujava per moments.

         I Maria deixà d'eixir al carrer. Al dia següent es trobava pitjor. Bomits, dolor de cap i de vegades sentia que s'ofegava. Promte saveren el que tenia.

         Aleshores pasà un metge pel poble, dels que anaven d'Alacant a València. Com feien tots els viatgers s'hospedà a l'hostal. I allí l'hostaler li comentà el cas d'una xiqueta que al portal d'Alacant es trobava. Ningú sabia ja que fer. Els remeis de les velles no donaven solució i tots temien fora una pesta. El metge no ho dupta, de seguida anà a la casa i després de “l'Ave Maria, sense pecat concebuda” entrà en la casa, on els xiquets del poble acompanyaven a la malalta intentant distraure-la contant contes dels avantpassats i de vegades representant una comèdia com ixes que dien havia escrit Lope de Vega quan es trobava desterrat a la ciutat de València. Maria sols tenia ganes de dormir i descansar. Els bomits cada vega eren mes freqüents, els esglais els sofria constantment, sobre tot a la nit quan sentia que s'asfixiava, mentres la tos impedia descansar a ella i a uns pares que dia a dia veïen com  empitjorava.

         El metge s'acostà al llit, acomiadant abans als xiquets i quedant-se sol en els pares. Aquella rosa s'estava mustian, les seues galtes roges havien donat pas a un blan mant que cobria el seu rostre. El  metge mirà la gola. No hi hi havia dupte, de nou havia fet la seua aparició.

         “Espanya es un país espill del nostre rey” – pensà – “No hi dubte, igual que tenim un Austria hegizat i enfermis, tenim un país que lentament mor, per desidia dels Austries a mans de les potencies extranjeres i un poble que sofríx la misèria del monarca” – reflexionava amb dolor, mentres analitzava amb la vista aquella gola. “Esta xiqueta s’ofega per la pesta, de la mateixa manera que el nostre país s'asfixia per Holanda, Anglaterra i França. Qui tinguera un rei Borbó com te el nostre païs veï.  Anem tots a la mort. Donçs ara tinc davant esta jove i ai, la mare que espera un fill haurà de donar a llum una vida mentres s’apaga un altra vida. Es dura la feina d'un metge. Estudiem amb la il.lusió de curar les malalties i ens pasem el temps anunciant la mort als pacients. Molts ho esperen tot de nosaltres i sols podem donar un remei que aplace l'ejecució de la sentencia”. I seguia mirant, no hi havia dupte, era la disfteria, la temuda pesta del Garrotillo. Les membranes blanques estaven brotant en aquella virginal terra. Promte es tancarien i la xiqueta irrediablement moriria. El metge eixí fora, demanà als xiquets anaren a casa.

-No hi ha dupte – informà Nicolau i Maria – la xiqueta sofrix la pesta del garrotillo.

         La mare, conscient del que representava el diagnòstic i amb l'estat d'avançada gestació caigué desmallada. Nicolau i el metge l'agarraren e incorporaren. Ells dos per dins ploraven, mentres buscaven despertar a Maria.

         La mare no volia despertar, sols la vida que portava a les seues entranyes l'animava a tornar al mon. Per fi obri els ulls, contemplà la cara del que era el seu company i marit, l'home que sense mitjos i malalt havia portat avant la família, l'home bo que li havia donat ja dos fills. Ara junts anaven a enfrontar-se en la major pobressa, una filla els seria arravatada davant la seua impotència, mentres una altra dins d'ella lluitava per naixer i viure. I per ella, per Nicolau i pel xiquet o xiqueta que anava a naixer havia de ser forta. Amb serenitat s'incorporà. El metge dona poques explicacions, sabedor que ja tot ho havia dit, sols quedava ficar messures perque no s’extenguera. Era la pesta i per tant el gran perill era la seua expansió. Calia avisar al poble. I així ho feu. Tornà a l'hostal i d'alli anà a la casa del Justicia i l'informà. Seguidament visità al retor, el Dr. Joan Peralta. Ell es trobava a casa. Tenia damunt la taula un foli blanc, un tinter i una ploma. Alli estava un altre sacerdot escrivint “en veinte y cinco dias del mes de Noviembre  Año Mil seisientos setenta y siete en la parroquial iglesia de Montaverner iusta C.T.D. de licentia Parrochi y bautice una hija de Jaime Ubeda y Catalina Marti coniuges. Pusiendole por nombre Vicenta Mª Jussepa, Cecilia, Catalina. Padrinos el Dr. Juan Peralta Pbo. Y Rr de dicho lugar y Jusepa Marti Doncella nacio a veinte y dos de dicho mes en fe de lo qual firmo Mn. Juan Mico Pbo”.

Ave Maria Purisima – avisà el metge.

Sense pecat concebuda – contestà Mossen Juan – A quí busca?

Busque al Senyor Retor – informà el metge Dr. Thomeu – em pot dir on es troba?

Sí, ara mateix ve que ha anat a visitar un malalt – contestà Mossen.

Dons espere – concloguí. I així fins que aplegà el senyor retor. Era mig dia d'un ivern gelat. A l'entrar saludà al metge.

-Bona vesprada, imagine que voste serà el Dr. Thomeu, metge d'Alacant que s'hospeda a l'hostal – tendint-li la ma que el metge amb devoció besà.

-Així es – contestà – vinc a parlar-li de la xiqueta que he visitat este mati.

-Ja m'han dit que Maria estava molt malalta i que aprofitant la seua presencia a este poble l'ha visitat.

-Així es, esta vesprada devia estar a Alzira i demà a la ciutat de València on m'espera el Sr. Arquebisbe Fra Juan Thomas per curar-lo d'una malaltia. Així i tot enviaré al meu criat i em quedaré a este poble on fas mes falta, doctors te l'esglesia per que cure al Sr. Arquebisbe.

-Greu serà el motiu per deixar al Sr. Arquebisbe sense metge.

-Imagine que ho entendrà. Ell es pastor i jo metge, els dos imitem a Jesucrist Nostre Senyor que apacentava les ovelles i les curava de les malalties.

-Així es.

-I així visc la meua ciència. Donada per Deu Pare Omnipotent per curar a les persones, siguen bisbes o fidels, rics o pobres, mes pobres que rics, però dels rics menge i als pobres, gracies a ells, puc ajudar.

-Molt de trellat te vosté, però anem a lo que passa. Tan malament veu a Maria?

-Així es, mes del que vosté pot pensar. Imagine que coneïx l'historia del nostre Regne?

-Un poc enterat estic.

-Sap que ultimament les plagues de l'Apocalipsis s'han extes per tot el país, la guerra, la fam, la pesta. Tot cau sobre un país que abans, amb Carles I i Felip II era l'amo i senyor del mon. Estos autstries ens porten a la destrucció, si no fos per Les Indies fa temps que no quedaria res d’Espanya.

-Així conten els vells.

-Ara com a castic per haver omplit de sang el Nou Mon, Holanda i fins i tot els Estats Pontificis, assasinant  a la Guàrdia Suïza que custodia al Sant Pare, el rei i el poble sofrixen.

-Foc purificador que ens ha de portar a un temps de pau.

-Així esperem, dons mentres sofrirem el castic amb resignació, vosté lluitarà invitant a la conversió, penediment dels pecats i penitencia i jo aliviant el sofriment dels que son victimes inocents de la pesta.

-Però be, digam el que passa.

-Esta xiqueta pot ser la primera d'una llista de morts. Al seu cos te la pesta, l'anomenada del Garrotillo perque igual que este instrument d'ajusticiar ofega als comdenats ella ofega als malalts, morint asfixiats. Aço es manifesta amb el color blanc de la cara, marejos, pujades de temperatura i el mes clar, a la gola es fan unes membranes que en poques hores acavaran en la xiqueta.

-Mala cosa, reçarem.

-No sols hem de reçar. Esta malaltia es una pesta i per tant s'exten. Hem d'estar preparats per combatre-la a fi d'evitar una forta mortaldat que afectarà sobre tot als xiquets del poble.

-En les seues mans estem. Per la meua part conte en l'ajuda.

-Ara ha de convocar a Junta a tots els veïns a l'esglesia el mes promte. Jo els parlaré a fi d’informar a tots els veïns i examinar els que poden tindre la malaltia, ja que la poden contagiar.

         I la Junta es convocà. Eren les quatre de la vesprada. L'esglesia vella, mes xicoteta que l'actual, amb les seues imatges de Sant Jaume, la Verge d'Agost, la Verge del Rosari i Nostre Senyor Crucificat acompanyaren al poble, junt a ells emprenien un fosc tunel on la llum havia de vindre des de lo alt. Alli es trobaben tots, el prebere beneficiat Mossen Juan Micó, el Justicia en Pere Antoni, els Jurats, el metge Dr. Thomeu i el meu antecessor que com aquell bon pastor que cuida de les ovelles i no ens deixa quan el llop busca devorar-les, davant aquell llop representat per la pesta del garrotillo, ell, amb l'ajuda de Deu Onmipotent, son fill, Nostra Senyora Santa Maria del Roser i els Sans Titulars, custodis de l'esglesia i poble de Montaverner, es dispongueren a enfrontar-se en la serp.

         El Dr. Juan Peralta, retor d'aquest poble, presidia la Junta, acompanyat a la dreta pel metge Dr. Thomeu i a l'esquerre el Justicia en Pere Ferrer. Estaven tots los caps de família, sols faltava Nicolau. La reunió fou dura. Després de relatar el que havia vist a la casa de Maria i com havia trobat a la xiqueta, comença a nomenar les messures, davant una epidèmia molt contagiosa i que podia extendres fàcilment per tot el poble, un poble de quaranta cases i centcinquanta persones, tal com he llegit consta al llibre de visites pastoral, a la de l'any 1676, a la visita feta el dia 8 de Novembre pel Dr. Cristobal Marco i que amb molt de cuidao guarde a la Rectoria.

         Començaven els caps de casa a preguntar quan una dona, Maria Bixquert tota ella esglaiada entrà en l'esglesia vella i interrumpint a Marco Ramirez demanà al retor i metge acudiren a la casa de Nicolau i Maria. Alli la xiqueta havia entrat en l'ultima agonia. Sense mes pormenors, ells dos i tot el poble, deixaren l'esglesia i anant pel camí d'Alacant entraren a la casa.

         I alli estava Maria, era un 14 de Decembre, aniversari de la mort del poeta castellà Juan de la Cruz i buscant a l'Amado en la nit fosca es trobava la dontzella. Quan aplegaren ja havia mort Maria i sols quedava pregar a Deu Pare Omnipontent per la seua anima. Aquella nit del catorze de Decembre de mil sisens setanta y set mori la primera xiqueta, Maria Marti, filla de Nicolau y Maria de edat de onze anys, pobra de solemnitat. El poble fou tot un plor, unit a una Mare que veia com la seua estimada filla deixava este mon, ignorant el futur del que promte vindria al mon.

Al dia seguent fou el soterrar i enterrada la xiqueta a l'ombra de l'esglesia vella. Els xiquets apenes volien jugar i aquell nadal fou el mes trist que Montaverner ha vist mai. Però el ginet que a l'Apocalipsis anuncia el Sant Titular d'esta esglesia no deixà en pau la bona gent que a ell vivia.

Gener de 1678. La pesta comença a expandir-se. Francesc i Nicolau.

         Mateu Ferri era un home bo, treballador que als bancals hi havia aconseguit fer un xicotet patrimoni. Des de xicotet, quan anaven a Pasqua una xiqueta trencava el seu cor, Maria Molla. Els anys havien pasat i per fi un dia es casaren. Ara tenien el que mes desitjaven, família. Un xiquet hi havia naixgut i l'havien ficat baix la protecció de San Francesc, el religios del que als sermons parlaven i mostraven les seues glories i miracles els pares caputxins del convent de L'Olleria. El xiquet promte comença a mostrar els sintomes de la malaltia.

         Eren els primers anys de vida durs per a les criatures. El cos menut pereixia moltes vegades davant les malalties que asolaven als albats. Tots els anys uns quans angelets  emprenien el camí cap un cel promes i asegurat, sense maldat, amb l'anima blanca per la seua innocència entraven a lo cel on els esperaven los Sans Inocents, asesinats aquells per la impietat del rei Herodes, que volent matar a Deu nostre Senyor, naixgut a Belen asasina a milers de xiquets d'aquella comarca, inocents i sants que mostraren com el furor del impio monarca no podia apagar el foc que el Fill de Deu portava.

         Mateu i Maria Mollá, agarrats de les mans miraven al seu xiquet, mort d'una pesta que en vint dies havia tallat dos roses. Els veïns del carrer Montons consolaven al matrimoni, mentres el metge certificava la seua mort i el meu antesesor, el Dr. Juan Peralta recitava les oracions propies per als albats.

         Al dia següent la processó eixí cap a l'esglesia, amb el xiquet vestit de blanc i els pares portant al cor dos sentiments contradictoris. Per una part la tristessa de sentir la mort d'un fill, per l'altra l'alegria de saber que aquell xiquet estava en lo cel. Junt el seu Angel Custodi hi havia empres lo camí de disfrutar de la gloria, unint-se als milers d'albats que al nostre país, asolat per les guerres i la decandencia dels austries, lloaben a Deu Pare. No havien perdut un fill, havien guanyat un angel que des de el cel cuïdaria d'ells i així ho vivien. A la capella de l'esglesia vella fou enterrat el xiquet després del ritus que mana la Santa Esglesia Catòlica.

         Tornaven son pares i veïns a casa quan s'escampà una noticia. A la casa de Nicolau i Maria havia mort son fill, Nicolau. De nou la mort havia visitat aquell matrimoni pobre i de nou la pena s'extenia des de les portes del poble fins el centre. Eren ja tres els xiquets morts. Montaverner havia acollit en les seues muralles la pesta i esta havia començat a matar indiscriminadament, a tallar de sec les plantetes xicotetes que un dia havien de poblar este poble, de nou repoblat amb veïns d'altres poblacions. Al sendemà el retor anotà al llibre de defuncions: “el 5 de Janer Mori Nicolau Marti, fill de Nicolau y de Maria Ubeda, coniugues pobres. Albat”.

         Les pregaries augmentaren a l'esglesia i així la mort descansà al poble per aquell mes, dos xiquets en dos dies, dos albats i junt a ells una xiqueta al mes anterior. Fins quan duraria aquesta pesta?

Febrer de 1678. La tristor envolta Montaverner: Melchor, Francisco i Gaspar Juan.

        

Mateu no ho entenia, era l'escolà de l'esglesia vella. Des de sempre havia segut un xic religios, membre de la Cofradia del Roser i fervoros de l'eucaristia. Als seus quaranta anys vivia al carrer san Major. Alli compartia la vida amb la seua muier, Anna Blaya i els seus cinc fills, els que havien sobrevivit, mes tres que moriren seent albats i es trobaven enterrats a la Capella de la Verge del Roser. Mateu  ajudava al retor en tot. Era ell el qui al vell campanar pujava per voltejar les campanes, especialment els dies dels patrons, els Sans Martirs Abdon i Senen i a la que tant estimava i tanta santa i filial devocio guardava, la Verge del Roser. També els diumenges acompanyava al retor a l'ermita situada al poblat de Colata i Vistabella. Aquelles cases de moriscs, pertanyien al Senyor de Benisuera i despres de l'expulsio foren repoblades. Allí, en aquella ermiteta es venerava la imatge de la Verge de Loreto. Així i tot era esta una ermita on tot faltava i res sobrava. Era tal la misèria d'ella que Mateu  no sols acompanyava al retor els diumenges i dies de precepte sinó necesitava de la seua burreta per carregar tots els ornaments i tot lo que feia falta per celebrar la missa, que molta era la desídia dels colaters i en cara avui, jo, Joseph Esplugues, ho he hagut de sofrir, fins negar-me anar a lloc tan indigne i desproveït a celebrar missa i així ho manifestí al Visitador i al Sr. Arquebisbe Andres Mayoral.

         Era Mateu  un bon home i aixi ho entenia tot el poble que amb respecte el tractava, trobant en ell un conseller i un home de Deu honrat. Mateu davant les tres morts comença a experimentar la foscor. No entenia perque Deu castigava aquell matrimoni pobre i honrat, emportan-se als dos fills. No entenia les llagrimes de Maria Mollà, qui resignada acompanyava al seu fill cap a la sepultura.

L'ivern era dur, aquell ivern gelat no desterrà la mort del poble. Hi havia pasat sant Antoni i a les cases i als carrers els xiquets omplien de fogueres aquella vespra i son pares encengueren. La llum ilumina un poble on la foscor anava entrat i en mig del gelat ivern un raig de calor. Al mati missa solemne i benedicció dels animals que dia d'arrere dia acompanyaven als homens en la dura tasca de mantindre la família, eixint del poble per traure-li a la mare terra uns fruïts que despres de pagar als senyors, Rei i Esglesia, alimentaven la prole. I després vingué la festa de la Candelaria, amb la Presentacio del Nostre Senyor. Fou l'ultim dia d'alegria al poble de Montaverner. Aquell mes de febrer la mort s'emporta a tres fills d'esta vall.

         Tots el coneixien per ser home dret i fet. Melchor Juan vivia al carrer Moli, on treballava de moliner. Un dia de gener entrà en casa. Tomasa, la seua dona, s'esglaià. Comença a tosir i trobar-se mal. Ella mirà al cel i exclamà: -Ai Mare de Deu del Roser, apiadeu-se de mi.

         Melchor des de aquell dia no eixí, rebre la visita dels amics llauradors, que degut al mal temps no eixien al bancal. Sentats a la plaça comentaven dia d'arrere dia l'estat de Melchor

-Jaume, d'on vens? – li preguntà Miquel Ximeno.

-De vore al meu amic, Melchor – li contestà Jaume Mollà.

-I com està?

-Que vols que et diga, hui un poc millor, però res, gori-gori.

-Gori, gori?

-Sí, gori-gori, que s'enva sense remei.

-Tan mal està?

-Ahir li eixiren les membranes blanques i cada dia son mes grans i clar no pot respirar, a mes de la febra.

-Mala cosa.

-I tant, de nit no fa mes que delirar i ofegar-se. Jo ara m'envaig a Bèlgida.

-A Bèlgida?

-Si, el meu iaio era d'alli, com saps, som de la família dels sistellers i ell em contava que tenen un sant molt milagros.

-Pues, no ho sabia.

-Com et contava, vaig a vore si li fique un ciri i que el sant protector de la gola el cure.

         Estaven els dos parlant, quan vegueren tornar cap a l'esglesia el Senyor retor, el Dr. D. Juan Peralta, acompanyat de dos acoliquets que tocaven la campana, mentres ell portava a les mans amb molta reverencia i devocio a Jesús Sacramentat. Tots els que el veien passar s'ajenollaven davant Sa Divina Majestat mentres recitaven una oració. Entrà en l'esglesia, deixà el Santíssim Sacrament al Tabernacle i reça. Després de llevar-se l'alba blanca, l'estola morada i la capa pluvial, avisà a l'escolà per que fera el toc de difunt i eixí de l'esglesia.

-Bon dia, Senyor retor – Miquel i Jaume el saludaren amb cortesia, mentres li besaven la mà.

-Bon dia, mos done Deu – contestà.

-Ha faltat?

-Sí, fa un estona la seua dona Tomasa ha enviat recao perque anara a donar-li els últims sacraments.

         Quan he aplegat a la casa l'he trobat molt mal, així i tot encara era conscient i davant meua i la seua família ha demanat confessió i que amb cinc lliures pagaren l'enterro i les misses, a mes de manifestar la seua voluntat de ser enterrat a la capella del Sant Crist. Després de deixar-nos sols hi ha confessat els seus pecats i li he administrat l'extremaunció.

-I la comunió?

-No ha pogut  degut a les llagues.

-I que ha faltat, enseguida?

-Practicament quan estava ungint-lo al cap, els peus i les mans ha expirat, mostrant al seu rostre gran pau, signe que s'havia reconciliat en aquell que es la font de la Pau, Deu Nostre Senyor.

-Dins lo mal, bona mort ha tingut.

-Així es, el Suprem Jutge ha mostrat la seua misericòrdia aci en la terra i l'ha confortat amb els sacraments de la Penitencia i extremaució. Sols queda complir en la seua voluntat.

         I es despediren. A la vesprada tingué lloc l'enterro. Era el sis de febrer de mil sisens senta vuit. Quatre dies després , el deu de febrer morí Francisco Ortis, fill de Francisco i Maria Ferri, de quatre anys d'edat. Un nou xiquet s'unia a la llista dels albats, acompanyant als altres a la capella del Cristo.

         Però la mort no parà, la epidèmia anava extenens-se i al dia seguent de nou el senyor retor, revestit amb els ornaments propis, acompanyat pels acoliquets i l'escolà eixí a la casa del xiquet de huit anys Gaspar Juan. De nou les llagues impediren a l'infant rebre el Santisim Sacrament i aquell mateix dia era soterrat a la capella del Sant Cristo.